LA BORSA O LA VIDA

El rasclet independentista / L'embolic de Barcelona

La gran ironia és que Collboni no es posi vermell per anar de bracet de Ciutadans

El rasclet independentista

Anàlisi dels resultats electorals. Encara no ens hem posat d’acord què va significar el 28-A que ja ens cal sobreinterpretar el 26-M. Una de les idees noves l'hi vaig sentir al periodista Carles Quílez als vespres de RAC1. Argumentava “la lleugeresa” amb què el votant independentista havia votat Junqueras a les eleccions generals i, en canvi, havia optat per Puigdemont a les europees. L'última moda ja no és blasmar els líders polítics, en presó preventiva o a l’exili, sinó menystenir els seus votants. Potser seria convenient intentar entendre, sociològicament, el fenomen de l’últim mes. Esbosso una teoria de butxaca basada en tres punts. 1. El votant independentista sap llegir, a cada urna, què li convé a la causa. A les eleccions al Congrés li va donar tota la força a Junqueras, com a vot útil. Convenia enfortir el guanyador a Catalunya. Però també va saber donar la força necessària a Rull o Turull allà on es presentaven. Igual ha passat amb Puigdemont a Europa. Es tracta, doncs, de passar el rasclet i veure, a cada moment i a cada lloc, què és el més convenient per mantenir viu el clam per la llibertat. I, de passada, dir als representants polítics que no són on haurien de ser, que no els deixaran de petja. 2. Aquests vots demostren que la gent està molt per damunt dels partits. No li importa tant les sigles com la força global per no oblidar l’objectiu comú. Encara que ERC, JxCat o la CUP facin l’estratègia pel seu compte, el votant de bona fe mira més enllà i no es mou per sectarismes partidistes. La urticària la deixa per als llepafils que viuen a sou d’un partit. 3. Es pot prohibir que Junqueras o Sànchez facin de diputats, se li pot tancar la porta de l’Europarlament als morros a Puigdemont, es perpetren acords antinaturals per barrar-li el pas a Maragall, però un 49,71% de paperetes independentistes potser són massa per passar-se-les per l’engonal. Igual que es respecten totes les opinions, estaria bé que també es respectessin tots els vots.

L’embolic de Barcelona

Ras i curt, un independentista no és un zombi, al capdavall. No és un utòpic xaró que fa tentines per la vida i, acríticament, agafa la papereta que li posen a la mà. No diria que actua a la lleugera sinó que, al contrari, rumia la seva decisió i vota en conseqüència. I així ho anirà fent a mesura que perduri la repressió judicial, les línies vermelles de la política espanyola, el comportament absurd de la Unió Europea, les mentides mediàtiques propagades sense ètica, la creixent criminalització d’una idea legítima i la impossibilitat de practicar el dret a decidir. El votant independentista no és ni un terrorista ni un colpista, per més que li hagin plantat l’etiqueta. Tampoc és un romàntic adoctrinat que es pensi que, amb uns peus d’ànec i molta il·lusió, en tindrà prou per arribar a Ítaca a plantar l’estelada. Els 2.079.340 persones que el 2017 van posar l’independentisme massivament al Parlament o l'1.720.550 catalans que han dut Puigdemont i Junqueras a l’Europarlament mereixen un respecte. S’eixampli la base o es congeli, representen el 49,71% dels sufragis. Prohibir que diputats electes, a Barcelona, Madrid o Brussel·les, facin la seva feina és un atemptat a la democràcia. Una altra cosa és el que passa a Barcelona. Ernest Maragall, que va ajudar a ordir que hi hagués un tripartit d’esquerres a la Generalitat quan Artur Mas va guanyar les eleccions, ara potser haurà de prendre el mateix xarop. És la mateixa medicina que va tastar Inés Arrimadas quan, amb més d’un milió de vots (el suport d’un de cada quatre catalans), se’n va haver d’anar a l’oposició tot i ser la candidata guanyadora. Són les regles d’un joc bastant ben muntat –aquest de les majories– malgrat la cara de pomes agres que li quedi al que ja s’hi veia. La gran ironia del que passa a Barcelona no és que Valls ara regali els seus regidors a Colau després d’haver-li dit el nom del porc, sinó que Collboni no es posi vermell per anar de bracet de Ciutadans per mirar de barrar-li el pas a un Maragall.

Més continguts de