La Transició violenta

Entre 1975 i 1982 es van registrar un rosari de víctimes oblidades i sotracs polítics greus

Actualment des d'àmbits polítics i mediàtics s'associa l'independentisme català amb la violència. El cert, però, és que va ser durant la Transició —tradicionalment lloada com un canvi pacífic— quan es va produir a Espanya la violència política més important des de la mort de Franco, concentrada al País Basc, Madrid i Catalunya. Aquest indrets, segons la historiadora Sophie Baby, entre 1975 i 1982 "focalitzen tres quartes parts de les accions [violentes] i el 85% de les víctimes": Euskadi en va concentrar 1.135 i 390 morts, Madrid 558 i 108 morts, i Catalunya 258 i 60 morts. Aquí van confluir una cultura llibertària insurreccional, afanys emuladors d'ETA de cercles nacionalistes catalans i una ultradreta combativa. La violència d’aquestes dinàmiques va assolir el clímax entre 1977 i 1978, palesada pels casos Papus, Scala, Bultó i Viola, que encara guarden aspectes foscos.

'El Papus' i l'eclipsi de la ultradreta

El 20 de setembre de 1977 un desconegut va lliurar un maletí al conserge del setmanari 'El Papus' (amb més de 200.000 exemplars de tirada), a qui va explotar i va matar, alhora que va deixar diversos ferits. La causa de l'atac haurien estat les sàtires publicades sobre la ultradreta.

'El Papus' va acabar tancant per les despeses en advocats i seguretat i la seva sortida del grup editor

Tanmateix, l'atemptat mai va ser escatit per la deficient investigació i el procés judicial no en va establir l'autoria, tot i que diversos ultradretans van ser condemnats per tinença il·legal d’armes i explosius. A més, el Tribunal Suprem va dictaminar que no s'havia d'indemnitzar el setmanari (la llei preveia fer-ho per a persones físiques i no jurídiques) i 'El Papus' va tancar per les despeses en advocats i seguretat i la seva sortida del grup editor. El documental ''El Papus': anatomia d'un atemptat' (2011) va indicar, a més, que els arxius policials i del govern civil sobre el tema eren inaccessibles. Tot i així, la repressió policial de la ultradreta que va motivar l’episodi va acabar amb les accions dels anomenats "incontrolats".

El cas Scala i el declivi àcrata

El 15 de gener del 1978 un grup de joves va llançar còctels Molotov a l’entrada de la sala de festes Scala de Barcelona, cosa que va originar un incendi que va matar quatre treballadors. Poc abans la CNT havia liderat una manifestació contra els Pactes de la Moncloa, en un marc d'ascens d'un moviment llibertari heterogeni, que incloïa grups d'acció i partidaris de recrear la FAI. El dia 16 van ser detinguts els suposats autors de l’atemptat i el 17 un comunicat policial els va presentar com un escamot de la FAI integrat a la CNT, afirmant que la primera n'era el braç armat. L’episodi va estigmatitzar el sindicat i li va crear greus tensions internes a l’hora de triar l'estratègia judicial, que es van sumar a les existents per un debat sobre si concórrer als comicis sindicals. Tot plegat va conduir al declivi àcrata, del qual l'episodi va ser el gran catalitzador.

El cas Scala es va tancar sense condemna per a un dels implicats, un confident policial amb un obscur paper en els fets

El judici pel cas es va tancar el 1980 amb quatre condemnes, sense la d’un implicat escàpol, Joaquín Gambín. Aquest era un confident policial amb un obscur paper en els fets, ja que n’hauria pogut ser instigador. Condemnat el 1983 a 7 anys de presó, el 1986 va quedar en llibertat provisional.

Els casos Bultó i Viola i la fi d'Epoca

El 9 de maig de 1977 un escamot d'una organització que seria coneguda com a Epoca (acrònim d'Exèrcit Popular Català) va col·locar un artefacte explosiu al pit a Josep M. Bultó, president de l'empresa Cros, i li va donar una nota que li exigia 500 milions de pessetes en 25 dies per treure-l'hi. Bultó, però, va voler arrencar-se'l pel seu compte i va morir quan li va esclatar. Deu mesos després, el 25 de gener de 1978, un altre escamot va repetir l'experiència amb Joaquim Viola, últim alcalde franquista de Barcelona. L'artefacte també va esclatar i va matar Viola i la seva esposa. El crim, sumat als anteriors, va provocar un rebuig generalitzat de la societat catalana al terrorisme.

El març de 1979 va ser detingut Jaume Martínez Vendrell, l'organitzador d’Epoca (que havia estat articulada entre 1969 i 1972 a redós del Front Nacional de Catalunya). Segons la policia, Martínez Vendrell va afirmar que el difunt líder nacionalista Josep M. Batista i Roca li havia encomanat el 1967 crear un grup armat per assolir la independència dels Països Catalans, i va esclatar una polèmica (la família de Batista ho va desmentir), alhora que el nacionalisme radical va quedar associat a la violència. Els processos judicials que van originar les morts de Bultó i dels Viola van marcar l’eclipsi d’Epoca, sense clarificar qui la va fundar ni amb quins objectius, ni per què un grup que mai va actuar el 1978 volia 500 milions de pessetes.

La fi d’Epoca va marcar també la de la violència política a la Catalunya de la Transició. Aquesta última va deixar un rosari de víctimes oblidades i sotracs polítics greus, sovint considerats secundaris quan van causar veritables commocions socials.

Etiquetes

Més continguts de