Publicitat
Publicitat

Consensos trencats

Més enllà del conflicte amb l’estat espanyol, trobo molt preocupant el conflicte entre catalans

El diumenge 29 d’octubre em vaig creuar casualment amb molta gent que anava a la manifestació. Tantes banderes espanyoles em van impressionar. Per educació sentimental i política, sempre m’ha costat pair la bandera espanyola. I a banda de reductes molt concrets i de col·lectius d’extrema dreta, a Catalunya era una bandera absent de l’espai públic no oficial. Però diumenge les vaig veure ben a prop, vaig esmorzar -abans de començar a treballar- al costat de molts abanderats. I sento trencar els esquemes i els prejudicis de part del món independentista: ni eren feixistes, ni eren violents, ni eren de fora de Catalunya. Evidentment, les greus imatges del final de la manifestació van mostrar que de feixistes i violents n’hi havia. Però negar la realitat no la canvia: aquesta és una lliçó que l’independentisme, a aquestes altures, ja hauria d’haver après. I la realitat és que el gruix de la manifestació d’aquell diumenge estava format per veïns nostres, tan catalans i demòcrates com nosaltres. Si més no, d’un “nosaltres”, el meu, que els inclou perquè ens inclou a tots. Si reivindiquem allò “d’un sol poble”, aquest poble ha d’estar format tant pels independentistes com pels unionistes. Fins i tot cal extremar la generositat i incloure-hi els equidistants.

Lamento molt el preu que estan pagant persones concretes. Un preu injust i fora de lloc. Els vull, per raons polítiques, de justícia i personals, fora de la presó. Els errors comesos -i jo penso que se n’han comès molts-òbviament no mereixen aquest càstig. Era -és- una lluita desigual, i uns -l’estat espanyol- han utilitzat la seva força i els altres -el govern català- han estat molt menys hàbils i astuts del que pensàvem fins i tot els que menys planificació els intuíem. Ara bé, més enllà d’un conflicte amb l’estat espanyol que tindrà importants conseqüències individuals i col·lectives, trobo molt preocupant el conflicte entre catalans.

Els símbols són importants en la mesura que expressen una realitat. I aquest és el terreny més preocupant

Podríem interpretar el fet de veure els carrers de Barcelona plens de banderes espanyoles com un signe de normalitat, fins i tot com a expressió d’una societat sana i plural. Molts catalans se senten espanyols i ara han sortit de l’armari, han perdut la vergonya, han decidit reivindicar-se com a ciutadans de ple dret. No obstant això, penso que el fenomen és més complex i té més substància. En la mesura que l’independentisme ha esdevingut hegemònic dintre el catalanisme polític i ha tensat la corda fins a proclamar (o no) la República, l’espai dels consensos bàsics s’ha reduït. La força del 80% -des de la qual a Catalunya vam teixir acords que han funcionat gairebé com a axiomes- era prou majoritària i inclusiva per no fer sentir gairebé cap col·lectiu al marge. Molts antics votants del PSUC i del PSC de la perifèria barcelonina havien acceptat aquests acords perquè se’n sentien part. D’altres no havien donat contingut polític als seus sentiments identitaris. Entre els manifestants del 29 d’octubre n’hi havia tant dels uns com dels altres. Alguns d’aquests acords eren implícits i tenien un caràcter simbòlic: l’excentricitat de la bandera espanyola n’és el millor exemple. Una opció, d’altra banda, que ens ha evitat patir la incomoditat que en tots aquests anys ha tingut una part de l’esquerra espanyola amb una bandera massa ideològica. Ara, a Catalunya, ja no hi ha banderes neutrals, cap d’elles ens uneix, totes expressen el sentiment d’una part. Un sol poble?

Els símbols són importants en la mesura que expressen una realitat. I aquest és el terreny més preocupant. Més enllà dels microconflictes generats pel Procés (tots en tenim exemples), hi ha una fractura -o una escletxa- social evident. La immersió lingüística ha estat una experiència exemplar que ha comptat amb un consens molt ampli. La tensió del moment donarà espai als qui la volen posar en qüestió. I no crec que això sigui una bona notícia: fins i tot els qui més a favor estem de parlar de tot, pensem que hi ha debats que, en la mesura que es plantegen, ja trenquen. Perquè són opcions estructurants i de mirada llarga. La del català com a llengua vehicular de l’ensenyament i com a llengua que cal protegir n’és una de molt important des del punt de vista social i cultural. Obrir aquest meló ens pot costar car. El govern espanyol estarà encantat de fer-ho. Alguns partits catalans ho plantejaran a les properes eleccions. No culpo l’independentisme del que facin els seus rivals polítics. A més a més, el meu discurs no és moral i per tant no es tracta de culpes. És polític, i en política tant o més importants que els principis i els objectius són les conseqüències. I aquí entrem en el territori de les responsabilitats.

Riure, malgrat tot

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT