Ucraïna o les cendres d'Europa

El sofert poble ucraïnès torna a pagar els plats trencats de les ambicions d'uns i altres

Era una qüestió de temps. Que Ucraïna i la Federació Russa tornessin a embardissar-se en una escalada de tensió, en què es comença a ensumar l'agra flaire d'un nou esclat bèl·lic, era una pura qüestió de temps. És possible que les properes eleccions presidencials d'Ucraïna hi tinguin alguna cosa a veure, però els conflictes històrics no se solucionen sols i encara menys cauen pel seu propi pes, com algú sense cap perspectiva històrica va afirmar al seu dia sobre Gibraltar. Una miopia comparable a la que va exhibir Khrusxov en regalar Crimea a Ucraïna, una errada imperdonable que ara porta aquestes tempestats. El generós obsequi d'aquesta estratègica península penjada sobre el Mar Negre i habitada sobretot per russos, però també, entre d'altres, per tàrtars que de mica en mica van tornant al que va ser el cor del seu gloriós khanat fins que Caterina la Gran els va fer fora a canonades, va suposar l'inici del mecanisme d'una bomba de rellotgeria ara a punt d'esclatar. El motiu oficial de la decisió de Khrusxov (nascut en un poblet a pocs quilòmetres de la frontera amb Ucraïna) va ser l'agraïment envers aquesta república germana per la seva fidelitat a la Unió Soviètica. Però, segurament, l'autèntica raó d'una generositat tan gran en plena desestalinització era un intent de reparar, compensar i rescabalar el poble ucraïnès pels horrors que la ira de Stalin els havia infligit.

Ucraïna sempre ha estat el camp de batalla on grans potències s'han trencat la cara. Per les seves enormes estepes se les han tingudes eslaus, tàrtars, russos, polonesos, turcs, suecs, alemanys i bolxevics, entre d'altres, perquè la seva situació geogràfica sempre ha estat el seu pitjor enemic. La conjuntura actual no és gens diferent. Que ningú s'enganyi, aquest no és un conflicte entre Rússia i Ucraïna, perquè si fos així la Federació Russa envairia tot el país sense cap problema aquesta mateixa tarda. No, és una altra batalla entre Rússia i Occident, en la qual el sofert poble ucraïnès torna a pagar els plats trencats de les ambicions d'uns i altres, en una macabra partida d'escacs geoestratègica, en la qual la població no importa a ningú i menys encara als seus dirigents, ja siguin proeuropeus o pro-russos. La preocupació principal de la classe política ucraïnesa, sigui del signe que sigui, és l'enriquiment personal mitjançant el saqueig del tresor públic, una pràctica habitual que es porta a terme amb una impunitat que deixa els nivells de corrupció de, per exemple, l'Estat espanyol a l'altura del betum.

Bastir ponts entre la Federació Russa i Europa haurien de ser els grans reptes d'Ucraïna per al segle XXI, però hi manca voluntat i hi sobra molt d'odi

Fa uns anys vaig tenir l'oportunitat de visitar la regió de l'actual conflicte. Vaig ser convidat al casament d'un familiar a Donetsk, la capital de l'autoproclamada República Popular de Donetsk, una ciutat on grans estàtues de Marx i Lenin continuen flotant per les amples avingudes i on proclames socialistes impregnen les parets dels edificis. Durant l'animat banquet que es va celebrar després d'una cerimònia civil sòbria però molt més vistosa que les que sovintegen a casa nostra, vaig tenir l'ocasió de conèixer un grapat de gent, ciutadans humils, per a qui el dia a dia suposa en molts casos tot un esforç de supervivència. Aquell dia s'havien abillat amb les seves millors vestimentes per divertir-se, però durant els recessos que alguns dels convidats fèiem per sortir a fumar, m'explicaven històries tristes de la vida quotidiana d'aquells habitants d'una remota regió per on fumegen les cendres d'Europa. Històries que parlaven de resignació i conformisme. Recordo alguns d'aquells rostres colrats per la desesperança i l'abatiment, sentiments que duien clavats en uns ulls molt lluminosos, gairebé transparents, per on en alguns casos començaven a brollar llàgrimes de vodka, un vodka passat per l'alambí de l'amargura. Tanmateix, encara que visquessin ofegats per les estretors, aquella gent ni tan sols s'imaginava que només uns anys després la seva tranquil·la i monòtona vida es veuria truncada per un batibull de tirotejos, bombes i ràfegues de metralleta. La tranquil·la i verda Donetsk de sobte es va omplir de barricades, armes, passamuntanyes, angúnia i horror que es van instal·lar en el dia a dia d'una població que no s'hauria pensat mai que es veuria immersa en una guerra en ple segle XXI. La meva família política va intentar aguantar, fins que un dia va aparèixer un franctirador a la teulada de casa seva. Va ser llavors quan van haver de deixar-ho tot enrere i van començar una fugida cap al desconegut que en el dia d'avui encara dura.

Sempre he dit que Ucraïna ha de desenvolupar una identitat pròpia, lluny de rancúnies històriques i vassallatges a uns o a altres. Mantenir bones relacions amb Rússia sense deixar d'estrènyer vincles amb Occident, bastir ponts entre la Federació Russa i Europa haurien de ser els grans reptes d'aquest gran país per al segle XXI, però hi falta voluntat i hi sobra molt d'odi. La història pesa massa. I com afirma el pensador ucraïnès Iuri Andrukhóvitx, "Aquest és el nostre país, una província abandonada, la fi d'una època, la fi del món i de tot el que sigui. Però és el nostre territori, ningú no ens en donarà cap altre".

Xavier Fresno és filòleg.

Més continguts de