Publicitat
Publicitat

Cultura amb les mans lligades

A Catalunya hem mantingut un alt consens entre sector públic i privat. Però això s’està trencant ràpidament

En tota l’Europa Occidental la cultura va viure un impuls extraordinari a partir dels anys 50. En aquest període es desenvolupa un sector públic molt potent que consolida estructures estables de producció i difusió artística. La competència amb els liberalitzats països anglosaxons era possible i en molts aspectes admirable, atesa la capacitat per generar continguts innovadors i per liderar el mapa cultural internacional. Espanya hi arriba tard i Catalunya també, malgrat que els nostres artistes eren viatjats i participaven activament dels moviments europeus. A Europa, cultura pública i privada, tret de limitades realitats comercials, són el mateix en la mesura que la primera aixopluga el talent de la segona i li atorga un estatus social que encara avui en dia és vigent.

La cultura era substantiva. No li calien afegits per orientar la seva lògica fundacional. La cultura era identitat, comunitat, economia, societat o política sense una necessitat extrema d’adjectivar-la per fer palesa una determinada orientació ideològica.

Tot plegat va començar a canviar a mitjans dels anys 90, quan la defensa de la personalitat cultural europea adquireix la forma d’una activa resistència jurídica a la pressió lliurecanvista nord-americana i asiàtica. El que va ser un debat intel·lectual i polític al llarg de 40 anys va a passar a ser objecte d’un debat pressupostari i comercial.

Els inicis del segle XXI estan marcats per aquesta dialèctica. Tenir un govern de dretes o d’esquerres afecta directament la vida cultural, una circumstància que abans no era tan rellevant, donats els consensos inicials i una percepció majoritària que atorgava a la cultura un paper preeminent en la reconstrucció europea.

Ara la necessitat d’acollir o produir exposicions o espectacles de nivell internacional esdevé una preocupació general

A Barcelona, per exemple, mai ens havíem preocupat per tenir esdeveniments artístics de rellevància internacional. Als anys 80 la circulació de continguts de primer ordre en l’àmbit de les arts escèniques, la música o les arts visuals fluïa amb certa naturalitat, sense cap mena de sentit de la competència amb altres ciutats. Ara la necessitat d’acollir o produir exposicions o espectacles de nivell internacional esdevé una preocupació general. Tot plegat és la conseqüència de l’eclosió d’una realitat imparable: la cultura com a fenomen de mercat, que no és exactament el mateix que una realitat que sempre ha succeït, el mercat de la cultura.

En la llarga evolució de la cultura i les polítiques culturals europees hi ha un moment determinant que cal situar a inicis dels anys 70, quan la societat perd definitivament la por al sotrac de la Segona Guerra Mundial. És la conseqüència del seixantavuitisme (feminisme, drogues, Guerra del Vietnam), de l’eclosió democràtica de la creativitat i de l’aparició d’un mercat de la cultura que va començar a funcionar de baix a dalt. És el moment del pop art. D’entre les moltes figures que recomponen el paisatge de la cultura, els setanta ens deixen la del productor cultural, que de manera genèrica és aquell que, un cop conquerit el públic, li proposa el contingut més adient. A això em refereixo quan parlo d’un fenomen de mercat.

La capacitat de la cultura per generar productes de consum massiu és extraordinària i, a més a més, aquests continguts són globals i transiten còmodament per la xarxa. No serveix de gaire negar-ho, ni estigmatitzar-ho, perquè a l’escala de les tecnologies vigents sempre ha estat així.

Potser ara comença a ser imprescindible reflexionar sobre aquest fet inevitable per repensar el paper de les polítiques públiques i evitar, si més no, que acabin fagocitades per aquest efecte multiplicador, fins al punt de desaparèixer en mans de governs liberals.

Potser comença a ser hora que els responsables del comerç, de la indústria i de l’economia es fixin en la cultura

A Catalunya hem mantingut un alt consens entre sector públic i privat per construir el nostre particular simulacre europeu. A falta d’equipaments públics (en tenim pocs), tots participàvem d’una idea comuna. Però això s’està trencant ràpidament, víctima de la pressió econòmica a la qual sotmeten els equipaments públics (i d’una gestió erràtica) i de l’asfíxia fiscal que pateixen els privats (i del canvi generacional). Encara hi som a temps, però no ens sobren els anys ni la intel·ligència política que ho ha de fer possible.

Potser comença a ser hora que els responsables del comerç, de la indústria i de l’economia es fixin en la cultura, i deslliurin les polítiques culturals d’una feixuga càrrega que més que probablement no podran resoldre per si soles.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT