De veritat que ningú pagarà per això? (2)

Hi ha molts funcionaris i no passen cap avaluació seriosa

XAVIER ROIG
XAVIER ROIG Enginyer i escriptor

La setmana passada els parlava de les queixes que han expressat jutges del més alt nivell en el sentit que l’opinió pública els desprestigiava. Aquesta actitud demostra una mentalitat típicament agrària, preindustrial. Parlo d’una època en què tothom assumia que el prestigi te l’atorgava algú. Déu en alguns casos –als reis, per exemple–, el governant en altres, les classes poderoses en general. Ells te l’atorgaven, ells te’l podien prendre. En resum, tot es basava en el subjectiu principi que assegura que "més val caure en gràcia que ser graciós".

En el cas de la judicatura espanyola es barregen dos conceptes perfectament compatibles. Diria més: complementaris. Es tracta de la mentalitat agrària que encaixa amb la mentalitat funcionarial. El concepte "aquesta plaça és meva de per vida" demostra la conjuminació d’ambdues visions de la realitat: la meva posició social, el meu prestigi, em ve donat ja de per vida, per sempre més, com a fruit que algú, un dia, me’l va atorgar. En llenguatge planer: aproves unes oposicions i, a partir d’aquell moment, ja et pots passar el món per l'aixella, perquè res afectarà el teu prestigi. No cal dir que els països més mal governats són aquells on la funció pública funciona sota aquest principi. Als països moderns, o bé el funcionariat està limitat a pocs llocs especialment seleccionats, d’alt nivell, i no passa altra avaluació que la social pública (per exemple el Regne Unit) o bé hi ha molts funcionaris que passen avaluacions tècniques periòdiques que permeten premiar-los o castigar-los (per exemple Finlàndia). A Espanya, a Catalunya, hem ajuntat el pitjoret de cada casa: hi ha molts funcionaris i no passen cap avaluació seriosa.

És aquesta maligna combinació –mentalitat agrària i actitud funcionarial– la que permet comportar-se de manera impune al tal Llarena. I la que ara, també, i de manera descarada, tolera que aquest individu del jutjat d’instrucció 13 anomenat Juan Antonio Ramírez Sunyer –que un dia va aprovar unes proves per a jutge– hagi actuat els darrers mesos com ho ha fet: causant, amb total impunitat, un mal físic i moral irreparable.

Els jutges haurien de rebre càstig per la feina manifestament mal feta, intencionada o no

I torno al prestigi. Els que no vivim d’una 'hidalga' poltrona sabem que el prestigi és un principi dinàmic. No es té. Es passa. Hi ha qui passa per períodes de prestigi llarguíssims, allò que s’acostuma a dir "en tal, gaudeix d’un gran prestigi". En general, però, el prestigi va i ve. El món anglosaxó ho sap bé. Es fracassa en els negocis, després es triomfa, etc. Al llarg de la vida he comprovat que moltes de les persones que tenen una excel·lent reputació és perquè la preserven. La van guanyar i, a partir d’un determinat moment, el seu objectiu consisteix a no perdre-la. I lamentablement, massa sovint, el fet passa per no mullar-se. És a dir: la millor manera de no equivocar-se és no fer res.

El que resulta inaudit –i per això insisteixo que el poder judicial espanyol ha perdut el sentit de la realitat, si és que mai l’ha tingut– és fer les coses malament i reclamar prestigi. Que tothom et tingui en consideració. Aquest principi, senyors del poder judicial espanyol, va quedar abolit, gràcies a Déu, el dia que Lluís XVI de França, en ser despertat a mitja nit pel seu ajuda de cambra, va preguntar si el que estava tenint lloc a París era una revolta. Parlo del moment en què aquell mateix criat li va respondre: "No, sire. No es tracta pas d’una revolta. És una revolució". Per tant, el prestigi dels jutges hauria d’estar subjecte a la revisió dels seus actes. I haurien de rebre càstig per la feina manifestament mal feta, intencionada o no.

El cossos del poder democràtic que tenen el monopoli de determinades activitats que li estan prohibides a la ciutadania (exèrcit, policia, judicatura, etc.) han d’estar subjectes, al capdavall, a l’imperi del premi i del càstig, també. Les policies tenen departaments d’afers interns que investiguen si l’actuació dels seus membres és correcta. L’exèrcit també. Sense distincions de nivell jeràrquic.

La independència de la judicatura ha d'estar garantida. Si els jutges espanyols volen prestigi, que se'l guanyin

En el cas de la judicatura la cosa esdevé més complicada. La seva independència ha d’estar garantida. Però no és admissible que errors persistents, actuacions manifestament malèvoles, prevaricacions descarades i altres actes de mala fe, resultat de la pura ignorància, mala intenció o incompetència, quedin sense càstig. Si els jutges espanyols volen prestigi, que se’l guanyin. I això passa per castigar, per posar a la presó si cal, els col·legues que, pel motiu que sigui, no facin bé la seva feina. Sobretot si causen mal a gent innocent. A cap democràcia seriosa s'ha vist tanta barra impune com la que estem patint.

Més continguts de