Trump, doble patir
Portem uns dies de presidència Trump i ja n’ha fet algunes de grosses. D’aquest període que ha de venir hauríem d’esperar-ne qualsevol cosa. Les decisions probablement seran erràtiques -vull dir que és molt possible que unes es trepitgin amb les altres-. És el que cal esperar d’un individu contradictori i populista. La caricatura més ajustada a la realitat la feia la portada de The Economist fa unes setmanes. Es veia la clàssica figura de Washington però amb la cara de Trump. A la solapa, en lloc del clàssic pin amb la bandera americana en lluïa un que deia: “I’ll be tremendous!” [Seré tremend!]
Tanmateix, seria il·lusori pensar que el president Trump podrà fer el que voldrà. D’una banda, perquè tots aquells que li han dit que faci les coses que ell pretén fer no representen tots els americans. De l’altra, perquè el sistema no permet desfer fàcilment el que ja està consolidat i arrelat a la societat nord-americana. Per vigilar l’estabilitat existeix un complex sistema de poders i contrapoders escrupulosos i compromesos amb la democràcia. Observin, si no, la reacció de la jutge Donnelly en bloquejar part de l’ordre executiva emesa pel president Trump relativa a immigració. Per tant, ens caldrà fe en el sistema democràtic dels Estats Units.
Però per poder jutjar el que anirà succeint necessitarem un sistema informatiu que sigui objectiu i de fiar. L’espècie humana té tendència a ser subjectiva -“Més val caure en gràcia que ser graciós”-. Es tracta d’un defecte que afecta a tothom, però que els mitjans de comunicació han d’evitar en la mesura que puguin. És veritat que la cosa esdevé complexa i els professionals dels mitjans de comunicació estan sotmesos a una doble pressió subjectiva: per les seves simpaties personals però també per allò que els sembla que el públic espera llegir. I és aquí on excel·leixen determinats mitjans respecte d’altres. El que hem de fer tots plegats és lluitar per donar la protecció suficient a tots els periodistes, amb l’objectiu que els bons professionals ens puguin explicar allò que ens agrada però també els fets que fan venir ganes de matar el missatger.
Fins ara la cosa no pinta gaire bé. L’altercat del senyor Trump amb la CNN no va ser correcte. El senyor Trump tenia raó d’estar enfadat amb aquesta cadena -que havia informat d’un fet no verificat-, però no tenia dret a tallar la paraula al periodista corresponent ni a negar-se a contestar les seves preguntes. Per simple respecte democràtic d’un governant envers els mitjans. Em va sorprendre que la notícia a casa nostra fos l’altercat, quan hauria hagut de ser que, en determinats països democràtics, els periodistes assistents a una roda de premsa s’enfronten amb el governant que l’ofereix. Quina diferència amb el comportament submís del periodisme espanyol quan va a la Moncloa i és torejat de manera barroera i humiliant!
De moment, i pel que fa a Trump, l’objectivitat dels mitjans no és per tirar coets. Correm el risc de caure en un periodisme de comportament pueril, de rebequeria, que convindria evitar i que jo denunciava la setmana passada. I aquí hi han jugat tots, nacionals i estrangers. Per exemple, quan s’ha informat que Trump rebia la primera ministra May com a mostra del suport al Brexit, encara que, de fet, és tradició que el primer ministre britànic sigui sempre el primer mandatari que és rebut pel nou president. O quan s’ha volgut equiparar els escàndols sexuals de Clinton al Despatx Oval, sent president, amb uns suposats comportaments sexuals privats i legals -i encara no demostrats- del ciutadà Trump a Rússia, abans de ser governant. O quan per la televisió el corresponsal comenta, a títol de frívola anècdota xafardera, que en arribar a la Casa Blanca el nou president no ha esperat la seva dona per pujar les escales -fet totalment normal-. O quan, hipòcritament, es critica la construcció del mur amb Mèxic: ¿és que la Unió Europea es protegeix a Ceuta i Melilla amb una simple tanca de geranis?
Bé, és el que hi ha. Quan va guanyar el Brexit aquest columnista de vostès ja va predir que li esperaven temps amargs. No li agradava el resultat d’aquell referèndum, però encara menys el comportament que, arran d’aquell fet, tindria la premsa. No em vaig equivocar gaire. Ara hi tornem a ser amb Trump. No m’agrada aquest president, però ha estat elegit. I el millor de tot: ell passarà i en vindrà un altre. Em preocupa molt més que, de tot el que Trump faci, se n’informi adequadament. Que els mitjans no es deixin despistar per l’anècdota que els enrabia mentre ometen les veritables i profundes accions de govern que, unes dolentes i altres no, Trump durà a terme.
