19/10/2017

Van on xiula l’amo

3 min

He esperat uns dies per comentar el tema de la marxa de determinades empreses fora de Catalunya. El sidral ha anat baixant fins avui, que pràcticament s’ha calmat. Tenint en compte que en el moment d’escriure aquest article la incertesa és altíssima, em temo que tot ha estat una operació de propaganda per crear angoixa. El món mercantil continua funcionant com si res.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

No m’ha sorprès la marxa de determinades empreses. Els que no hem volgut enganyar-nos els darrers decennis ja sabíem que algunes empreses romanien a Catalunya per compromís. El centre de les seves decisions sempre ha estat a Madrid. La diferència és que es tolerava la ubicació a Catalunya. Ara l’amo ha volgut demostrar als catalans qui mana i ha xiulat: “Vinecapquí!” Jo hi veig quatre tipus de motius per obeir.

Mercat i ajudes. Aquí hi podem trobar la banca. Sembla mentida, però hi ha espanyols, entre ells molts catalans, que es pensaven que La Caixa era catalana. O que l’equip directiu del Banc Sabadell celebrava un brindis quan era la festa major d’aquella ciutat. Bé, d’innocents n’hi ha molts entre nosaltres i el Procés està aconseguint que alguns caiguin del cavall d’una vegada. Aquestes entitats han marxat per dues raons. Una és l’anticatalanisme, molt viu a Espanya, i que pot fer que es cancel·lin dipòsits. L’altra és el govern espanyol. Cal recordar que és Espanya qui ha rescatat la banca amb els nostres impostos. I si bé potser aquestes dues entitats no han estat de les més subvencionades -que també-, sí que han xuclat de la moma a l’hora d’adquirir de manera privilegiada els bocins de banca que l’Estat anava subhastant i venent. Per tant, són estómacs agraïts. Com que l’antiespanyolisme a Catalunya no és tan viu com l’anticatalanisme a Espanya, la fugida de dipòsits catalans l’han amortida traslladant la seu al País Valencià i a Mallorca. Eviten les crítiques, almenys, d’aquells que encara creuen en l’estrambòtica idea dels Països Catalans. La banca sap que tot es pot comprar. Fins i tot determinats sentiments més passats de moda que el vi amb sifó.

Mercat i reguladors. En aquest apartat hi hem d’incloure aquells que sempre han viscut del BOE. I només del BOE. Aquelles pseudoempreses amb pseudodirectius, tot en forma de ministeri, que van tirant d’unes tarifes que marca l’Estat. Gas Natural i altres filials de La Caixa, etc. Aquestes empreses fa anys que són madrilenyes i saben bé a qui han de llepar. Són empreses públiques disfressades de privades. Plenes de funcionaris a preu de mercat lliure. No calen gaires comentaris. Ha quedat clar molts cops. Especialment quan el llavors president de Gas Natural -un tal Gabarró que, davant meu, va negar, tot fent befa, l’existència del dèficit de balances fiscals entre Catalunya i Espanya- va tenir la barra de dir en roda de premsa que les pèrdues enormes del litigi amb Sonatrach -uns 1.100 milions d’euros, que en una multinacional normal haurien significat despatxar-lo a ell i a tots els directius que en penjaven- es compensarien apujant la tarifa del gas. ¿Que quan xiularia Madrid correrien tots cap allà? Cap dubte.

Mercat i mercat. Aquí estem davant d’empreses que, per la raó que sigui, no s’han internacionalitzat prou. I que tradicionalment han venut productes a Espanya que es manufacturaven a la “Cataluña bien entendida” com la que propugnava Arias Navarro en el seu dia. És comprensible que traslladin la seu si tenen la majoria de clients a Espanya, un mercat sensible a la catalanofòbia. Jo a aquests no els criticaria, més enllà de no haver-se internacionalitzat prou.

Mercat i misèria. Aquest és un apartat que vull dedicar especialment a segons qui. Enguany aquest columnista no ha tingut l’oportunitat de parlar, com sempre fa, de les misèries del raïm del Penedès. Només dir-los que, com cada any, a la Xampanya s’ha pagat a més de 5,50 euros, a 1 euro al Rosselló, mentre que aquí s’ha quedat en els cinquanta cèntims. I això s’ha d’agrair als grans productors ( grans per les nostres midetes, esclar). Entre ells, Freixenet. El senyor Bonet ha dit que s’estava plantejant traslladar la seu de Freixenet fora de Catalunya (per cert, una empresa que ningú vol comprar si no és a preu de saldo). Tots recordem aquell brindis a les seves caves amb el senyor Rajoy. I tot per demanar perdó per unes declaracions del llavors vicepresident Carod-Rovira. Penso que el senyor Bonet hauria pogut emportar-se fora aquesta empresa molt abans. I no només la seu. Tota la producció sencera. Ho hauria pogut fer abans que, juntament amb d’altres, enfonsés el sector del cava rebentant preus, pagant malament al pagès, gestionant malament i gaudint d’ajudes immerescudes. Llàstima que arribi tard.

stats