Publicitat
Publicitat

Trump, l’elegit mal que ens pesi

Aquesta superioritat que opina dels altres amb pedanteria però passa de llarg de les barbaritats locals fa por

Aquests dies els opinadors mediàtics van fent xup-xup discutint els resultats electorals als Estats Units. Tothom s’atreveix a dir-hi la seva -d’això ara se’n diu anàlisi -. Tots saben per què ha guanyat Trump. En general es tracta d’això: verbositat de sobretaula. Sovint es parteix d’una informació publicada que potser tampoc ha estat contrastada. I així anem engreixant la bola de la desinformació i la intoxicació. Després ens en planyem. Només hi ha una realitat: el senyor Trump ha estat elegit perquè els americans l’han votat. I els que s’han abstingut han afavorit el seu triomf -sabien el que s’hi jugaven-. I no s’hi val a dir que la candidata Clinton ha tingut uns quants vots més (el 0,5%). Les regles són les regles i, a més, la majoria republicana a la Cambra de Representants i al Senat no ofereix dubtes.

Aquest columnista hauria preferit el triomf de la senyora Clinton. També l’hauria preferit a les primàries del 2008, quan va guanyar el president Obama. Pel que fa a les eleccions nord-americanes, doncs, Clinton ja m’ha donat dos desencisos. Dit això, però, no cauré pas en l’error tan generalitzat de pensar que els nord-americans han esdevingut una colla de necis. Simplement ha estat elegit un candidat que a mi, personalment, no em mereix confiança. La resta, si m’ho permeten, constitueix una superioritat moral que denota poca vocació democràtica.

No cauré pas en l’error tan generalitzat de pensar que els nord-americans han esdevingut una colla de necis

Els polítics cauen en gràcia, o no, depenent de diversos factors que són extremament subjectius. A crear aquesta subjectivitat hi ajuden, i molt, els mitjans de comunicació. Quan convé se’ns ven que els mitjans constitueixen un recurs per al rentat de cervell, mentre que en altres casos se’ns explica que la influència no és tan gran -jo crec que les tertúlies, a casa nostra, representen una arma d’intoxicació populista sense rival-. Però l’opinió pública sobre un candidat la configuren els mitjans. El president Kennedy va caure sempre en gràcia. Sorprenentment provenia de família rica, gaudia d’un glamur inabastable per a les classes populars i, a sobre, va iniciar la Guerra del Vietnam. Però va ser el president Johnson qui va aconseguir el vot per a la llei de drets civils que feia justícia als negres. I va ser el president Nixon qui va acabar amb la Guerra del Vietnam iniciada per Kennedy, i va obrir la Xina al món. Cap d’aquests dos presidents va comptar amb la simpatia de la premsa mentre van manar -a Nixon ja el detestaven abans del Watergate.

Vaig aprendre fa molts anys que els polítics electes no duen a terme el programa que han presentat. Executen el programa que més s’aproxima a l’opinió de la massa social que els ha votat. Perquè, per sobre de tot, s’estimen els vots. Molts s’han sorprès de la moderació postelectoral del discurs de Trump. No es podia esperar altra cosa. Els que l’han votat i, insisteixo, els que s’han abstingut perquè consideraven que la seva elecció ja els estava bé, no són tots uns xenòfobs. Ni són estúpids. Són gent que està desencisada, que està tipa del que és políticament correcte, de l’establishment polític, de la ineficàcia, que creu amenaçades les seves opcions i el seu benestar. Però ens encaparrem, igual que vam fer amb el Brexit, a imaginar-nos un suposat elector ignorant i obtús. Que la resposta dels votants no ens agradi no vol dir que les qüestions plantejades no siguin correctes. Que no ens afalaguin uns resultats democràtics no implica que els problemes plantejats per l’opció guanyadora siguin inexistents.

Molts s’han sorprès de la moderació postelectoral del discurs de Trump. No es podia esperar altra cosa

A Catalunya, com era d’esperar, l’actitud general de manifestar que els Estats Units ara s’han equivocat embafa -curiosament, sembla, no es van equivocar quan van elegir repetidament Obama-. Aquesta superioritat que opina dels altres amb pedanteria, però que passa de llarg sobre les barbaritats locals, fa por. Informativament estem engreixant un país que puja tort. No ens escandalitza que una minoria que voldria veure el sistema destruït (la CUP) aconseguís que plegués el candidat a president de la Generalitat de la llista més votada. És amb aquest estrafolari concepte de democràcia que no se’ns fa estranya l’opinió general que el més votat als Estats Units potser no hauria de manar.

Com actuarà el senyor Trump? És difícil saber-ho. El que sí que els puc assegurar és que personalment se m’aproximen quatre anys incòmodes. Ocuparà la Casa Blanca algú que em preocupa, les erràtiques decisions del qual m’afectaran. I, a sobre, m’ho veig a venir, hauré de suportar una tabarra informativa immadura, fofa i cursi-progressista que es dedicarà a denunciar els tòpics de sempre -una forma fàcil de populisme- en lloc de criticar tot el que faci veritablement malament el president electe.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT