02/08/2018

Lluitar contra els populismes sense populisme

3 min

Enginyer i escriptorLes societats occidentals mantenen grans diferències entre elles. També dins la Unió Europea. Malgrat la convergència en molts aspectes, les diferències es mantenen, gràcies a Déu. Sempre he cregut que la nostra participació a la UE és bona en tant que ens colonitzin en molts aspectes. De la mateixa manera que sempre he observat amb recança la contaminació que Espanya pugui exercir sobre la UE.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Una de les diferències que es mantenen és la corresponent al tarannà dels mitjans de comunicació. Deuen estar d’acord amb mi que el dia que Europa es deixi influenciar per Espanya en aquest aspecte voldrà dir que estem davant la fi de tot plegat. El partidisme dels nostres mitjans és, certament, escandalós. Un s’explica moltes coses quan pensa que hi ha una quantitat ingent de persones –la majoria– que, com que no saben idiomes, s’alimenten dels mitjans locals. I aquí, pel que fa al tema de l’article, no voldria fer distincions entre Catalunya i Espanya.

Totes les organitzacions que viuen de grans masses de gent fan populisme. Practiquen el populisme els clubs de futbol, els partits polítics, també els mitjans de comunicació... Es fa dur d’expressar, però sovint una majoria de gent és feliç de ser arrossegada pels altres. No recordo quin personatge va assegurar que si un polític vol deixar de creure en la democràcia només li cal xerrar cinc minuts amb algun dels seus votants. Encaparrar-se en aquests aspectes, però, és perillós, ja que es corre el risc de pensar que, a l’hora de votar, hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona. I d’aquí al totalitarisme hi ha un pas.

Bona part de la nostra premsa sovint practica el populisme, però en un sentit oposat al que aquesta mateixa premsa denuncia. Vull dir que aquest esperit, sovint superficialment progressista, alimenta missatges que, alhora, realimenten altres reaccions més perilloses. Si comparem els adjectius utilitzats en les notícies emeses pels nostres mitjans considerats “seriosos” –no parlo d’articles d’opinió– amb els utilitzats en mitjans europeus considerats fiables, observarem grans diferències pel que fa al tema que toco. Per exemple, l’ús de la paraula 'xenòfob' es fa anar entre nosaltres amb una gran desimboltura. O la paraula 'feixista'. Molts cops busco entre la premsa estrangera una notícia equivalent publicada aquí i m’adono que la manera com es fan qualificacions entre nosaltres és molt més xavacana i infantil, inexacta, que com es presenta a l'estranger.

Aquest progressisme mediterrani, certament embafador, ens fa viure en un món allunyat d’aquells que han de gestionar problemes i solucionar-los –sovint suplint les nostres mancances–. La lleugeresa de la nostra premsa viatja entre la irresponsabilitat de l’adolescent i el treball de final de curs que pretén ser políticament correcte. Els posaré un exemple recent. Vostès saben que aquest columnista no simpatitza amb el PP. El detesto. Ara bé, titllar de discurs xenòfob, o populista, que el senyor Casado hagi dit una obvietat com que la política de “papers per a tothom” no és viable, em sembla realment estúpid.

Els partits populistes, i els que els voten, representen en molts casos la reacció a determinats posicionaments políticament correctes que s’han recargolat fins a extrems al·lucinants. I, massa sovint, també, per motius populistes. Un exemple del qual aquí no se n’ha parlat gaire, però del qual se’n parlarà quan arribi el moment: a Àustria s’autoritza a fer l’examen de conduir en turc. No cal parlar alemany. ¿Saben quants turcs residents a Àustria es van beneficiar dels exàmens en la seva llengua l’any passat? Doncs 3.600, d’una població de pràcticament mig milió de turcs. El ministre de Transports austríac ja ha dit que, a partir de l’any vinent, la llei es retirarà. Populisme de qui la va promulgar, populisme de qui ara l’anul·larà. No era necessària promulgar-la, com tampoc és urgent anul·lar-la.

El problema fonamental, al meu entendre, és que els partits populistes de dretes, a més de tenir un programa incendiari, denuncien unes quantes obvietats que ningú altre assenyala clarament. Però com que són els únics que les diuen, s’enduen els vots. Si els partits diguem-ne “seriosos” volen guanyar la batalla, han de començar per explicar la realitat tal com és. I els mitjans de comunicació els han d’ajudar a difondre-la. I no banalitzant problemes greus presentant-los com a inexistents. El primer enemic és una opinió pública excessivament tocada pel que és políticament correcte que aquests mateixos mitjans han ajudat a maleducar. Una opinió pública que vota en secret allò que fa veure que no admet en públic.

stats