El realisme informatiu: ni cava ni caixes

Determinat xovinisme, certament provincià, està massa arrelat a Catalunya

Hem de suposar que la subjectivitat és inherent a l’espècie humana. Aquell que a la vista de tothom és un delinqüent difícilment serà denunciat pels pares. Els meridionals europeus tenim tendència a ser més indulgents vers els propis que altres pobles del nord. Les pel·lícules de la màfia ens ho recorden. L’enorme tendresa que un 'capo' assassí té per la família és paradigmàtica. No és per casualitat que els casos de nepotisme (recordin que ve del llatí 'nepos' que vol dir 'nebot') són més freqüents entre nosaltres que no pas nord enllà. El famós “Com a casa res!”. O el tan nostrat “Més val caure en gràcia que ser graciós”, que diu molt del tarannà català. En resum, entre nosaltres la subjectivitat està servida i és vivíssima.

Aquesta tendència porta a practicar favoritismes en excés. I si bé el periodisme no pot escapar-se’n, em fa l'efecte que el comportament de la majoria dels nostres mitjans esdevé a voltes aberrant. I ho fa en el sentit de deixar contents els lectors encara que el que s’explica no només sigui inexacte, no parlo només d’això. Parlo d’informar d’allò que es vol sentir. És lògic que cada diari tingui els seus lectors. Però no s’hauria de defugir la realitat de forma tan descarada quan afecta aspectes determinants de la societat.

En una entrevista que li van fer al president Barack Obama per televisió es deien coses interessants. Ningú pot acusar l’antic president de desconeixement en temes de xarxes socials, ja que ell va ser el primer polític d’envergadura que les va utilitzar per guanyar unes eleccions. Per això tenen molt valor les alarmes que posava sobre la taula. Resulta que les xarxes socials, que ens haurien de permetre estar més connectats entre tots, i aconseguir una més gran permeabilitat d’idees i opinions, estan esdevenint cercles tancats –amb un nombre de subscriptors fabulós– on només es parla d’allò que els és agradable o que forma part dels seu ideari bàsic. En resum, no serveixen per millorar actituds, sinó tot el contrari, per consolidar les existents. Per convèncer-se que s’està en la posició correcta i que no cal canviar. I el pitjor de tot: per reafirmar-se en el fet que els altres estan equivocats. El fet, la radicalització, té els seus perills.

Fa uns anys, qui criticava el cava o demanava que es reformessin les caixes era atacat

A casa nostra trobem determinats casos que tenen un denominador comú. En general es troben fortament arrelats gràcies a la nostra tendència al xovinisme –i no pas al nacionalisme–. Aquell sentiment que a la capital, Barcelona, està molt accentuat. Agafem el cas de la cuina i dels cuiners. Tothom informa en el mateix sentit fins que es crea un acord general complaent que fa que qui gosi criticar-lo pugui ser linxat públicament. Així va rebre el pobre Santi Santamaria per haver criticat Ferran Adrià i la seva cuina. Ara mateix, els catalans estem encantats de conèixer-nos a nosaltres mateixos pel que fa a la gastronomia. I si jo dic que la gastronomia catalana és un muntatge mediocre que troba els seus fonaments en un turisme amb paladar de ciment armat –cosa de la qual estic convençut– seré titllat, segur, de botifler gastronòmic.

Aquest esperit llepa de la nostra premsa en determinats temes pot portar a la frustració quan les coses van malament. I com a conseqüència, a silenciar els problemes quan les coses es giren en contra. A no acceptar en veu alta que s’estava equivocat. Fa gairebé quinze anys qui criticava el cava –advertint de la potencial estafa al consumidor i de les febleses econòmiques del sector– o qui gosava dir obvietats com ara que el xampany és millor o que el 'prosecco' tenia més futur, era acusat de desviacionista –els parlo per experiència–. Un antic productor de cava, dels primers que van abandonar la denominació d’origen fa anys, m’explicava com el titllaven de traïdor. Molt bé. I ara, on som? Què en quedarà de tot plegat? La malifeta té noms i cognoms. També estava mal vist denunciar que les caixes d’estalvi anaven de mal en pitjor i que s’havien de reformar –torno a parlar per experiència–. I què en queda de les caixes? Ni tan sols el debat necessari per explicar com ens vam carregar el que era la columna vertebral del sistema financer català. Altre cop: els responsables corren entre nosaltres sense complexos.

Elogiar, o no criticar, tot allò que li cau simpàtic a l’opinió pública ens porta a una autocomplaença perillosíssima. Aquest aïllament no és bo, malgrat que la petitesa del país ens porti a pensar que així guanyem en autoestima. Determinat xovinisme, certament provincià, està massa arrelat. Els perills d’una opinió pública empoltronida són evidents.

Més continguts de