Xim Valdivielso: “La ciutadania vol un canvi perquè vivim en una societat més feudal del que sembla”

PalmaA Manifest contra el desencís, sou l’autor del capítol ‘Sis tesis de primavera’, en el qual, per analitzar el paper actual de l’esquerra, feis un curiós dibuix del mapa ideològic actual. Com el contemplau?

Diria que s’ha donat un desplaçament del mapa ideològic, amb una mena de moviment cap a la dreta. I és que posicions ideològiques que fins no fa gaire es consideraven d’esquerres s’han mogut més cap a la dreta, i la mateixa dreta també s’ha posicionat més a la dreta encara. Això s’ha visualitzat quan el buit de l’esquerra l’han ocupat nous grups que s’haurà de veure si són partits o moviments socials.

Per què creis que hi ha hagut aquest desplaçament cap a la dreta, entenc que dels dos grans partits, PP i PSOE?

El PP i el PSOE no han fet el moviment cap a la dreta perquè defensin altres valors o perquè hagin deixat de defensar els valors d’abans, sinó que aquesta ocupació de l’espai més a l’esquerra ha fet visible que tradicionalment estaven més a la dreta del que ens pensàvem. Si bé és cert que el Partit Popular aquesta legislatura ha tingut iniciatives com la ‘llei mordassa’, les actuacions amb la immigració o tot l’aldarull amb la llei de l’avortament, entre moltes altres, que són posicionaments molt a la dreta, també ho és que només amb el que havien fet abans ja hi estava. En tot cas, és el moviment de la societat civil el que ha donat visibilitat al seu posicionament: el PP molt a la dreta i el PSOE al centre.

Qui situaríeu a l’esquerra? Podem ha provocat aquest moviment?

Els nous partits o moviments assemblearis, com Podem, la CUP, Guanyem, etcètera, juguen un paper en aquest nou ordre polític. Però el desplaçament l’ha provocat la ciutadania, que és la que vindica amb més força els valors de l’esquerra. Així i tot, voldria fer una precisió: els termes esquerra/dreta no sempre es fan servir per il·lustrar aquest desplaçament. I això passa, en gran mesura, perquè els nous moviments no s’hi poden identificar. Això ho pateixen especialment els socialistes i els sindicats majoritaris. De fet, Podem evita parlar de dreta/esquerra. En canvi, el seu llenguatge és “casta contra el poble”.

Creis que ja no serveixen aquests termes, dreta/esquerra?

Amb independència de la representativitat que pugui tenir encara, o no, continua vigent la necessitat de fer servir aquests dos pols, encara que sigui com a brúixola. I ara es fa més clar que mai que aquests dos pols tenen avui més o manco el mateix sentit que quan aparegueren en la França del XVIII: sobirania popular contra aristocràcia, república contra monarquia, drets socials contra privilegis, etc. Si prescindíssim d’aquests dos termes, tanmateix n’hauríem de cercar uns altres.

Heu parlat del paper de la ciutadania. Com ho descriuríeu?

Una part significativa de la ciutadania és avui molt reivindicativa perquè els nostres sistemes polítics són molt menys moderns del que haurien de ser en l’actualitat. Són estamentals, endogàmics, plens de privilegis. Hi pot haver modernitat tecnològica o científica, però al darrere no hi ha tanta modernitat social. El moviment ciutadà actual és il·lustrador i modernitzador, i reclama a les institucions els principis il·lustrats que formalment inspiren a les institucions (l’Estatut, la Constitució, el drets universals...). La ciutadania vol que s’apliquin aquests principis perquè observa que, realment, vivim en una societat molt més feudal del que sembla.

Quina representativitat creis que acabaran tenint aquests moviments ciutadans i els nous partits d’esquerres?

És difícil de saber. El percentatge de la societat que està polititzada és petit. Així i tot, amb un nivell de radicalització petit es pot tenir molta incidència (aquí tenim l’exemple de la manifestació verda). Aquesta ciutadania activa té un impacte substancial. I és un fet que, ara mateix, està condicionant la política en conjunt i la condiciona en tots els sentits, en el tempo, en l’agenda, en les decisions, tant en l’àmbit estatal com en l’autonòmic. Veim com fins i tot el PP parla de regeneració democràtica, encara que només sigui per parlar; el PSOE es vol reformar i, entre d’altres, MÉS s’organitza com a coalició i fa primàries obertes.

Arribarà Podem a les eleccions autonòmiques i generals amb la força que ara li donen les enquestes?

Sent realistes, a mesura que Podem es vagi institucionalitzant, serà difícil que pugui fer canvis substancials en el sistema, i això el pot anar desinflant. Però en tot cas han fet que comenci a arrelar una nova cultura política que, encara que fa mal saber si és o no majoritària, estadísticament es comença a notar i ho fa moure tot. Així, els demòcrates en general s’han de felicitar perquè hagin aparegut fenòmens com Podem perquè la indignació ciutadana s’ha canalitzat en un projecte progressista, i això és un motiu de tranquil·litat.

I com a formació política, com veis Podem?

Podem té una contradicció interna forta que ve donada pel grup impulsor (un grup acadèmic molt cohesionat, compacte, amb referents de pensament clars i un marc teòric molt acadèmic del que es diu alta teoria o teoria d’alt nivell). Aquest grup impulsor ara ha d’incorporar en el seu projecte centenars de milers de persones que s’hi han adscrit i que fan part d’aquesta ciutadania indignada però que, a la vegada, és molt heterogènia. Això crea o pot crear una tensió forta i és un repte poder cohabitar. A més, han aixecat una expectativa democràtica molt alta entre els seguidors que serà fàcil de frustrar en l’organització.

Ha arribat la fi del bipartidisme?

En un sentit sí i no en un altre. Crec que difícilment el PP i el PSOE tindran prou representativitat com per continuar sent els únics amb possibilitats de governar l’Estat. A Balears, aquesta tesi també serveix en part, perquè fins fa no-res el PSOE era el centre d’una coalició progressista i ara sembla que no ho és. Ara la gran incògnita és Podem. Tot està confús i remogut. Ara bé, el que està clar és que fer projeccions de moviments electorals precedents és molt agosarat, perquè ja no és com era abans.

Es parla d’un pacte de govern entre el PP i el PSOE a escala estatal.

Si bé a Balears és inversemblant pensar en un pacte PP-PSOE o PSIB, a les generals n’hi ha molts, i molt poderosos, que cremaran les naus perquè es doni el pacte. És una possibilitat molt versemblant. Hem de pensar que a Europa li interessa un ‘pacte de governabilitat’. I si el PSOE no s’espavila, l’escenari de pacte és més versemblant encara.

A Balears, el PP fa servir la tàctica de la por per evitar un nou Pacte de Progrés.

Les bases sociològiques que sostenien el Pacte de Progrés hi són i, a més, són sòlides. L’ecologisme, el catalanisme o nacionalisme, l’obrerisme i el feminisme (mai no s’ha reconegut el paper de les dones al Pacte, quan des del PP atacaren brutalment les conselleres perquè eren dones, molt lleig). En tot cas, un nou pacte d’esquerres és possible i seria diferent, perquè la situació general i la política també ho és.