05/04/2011

ZP s'acomiada per la via federal

2 min

Com que és possible que algú no se n'hagi assabentat, subratllarem que el president Zapatero va anunciar dissabte que no pensa presentar-se com a candidat a la reelecció. Això ha causat una profunda alegria entre el gremi dels fins analistes polítics, que poden escriure columnes i participar en tertúlies explicant allò que, als EUA, dels presidents que es troben al final del seu mandat en diuen ànecs coixos, una expressió una mica absurda però que produeix felicitat als fins analistes polítics. I això sense comptar el plaer intens que experimenten amb les càbales a propòsit de la successió del líder socialista i la història aquesta del faisà, etc.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

També figura que estan contents al PP, que tenien Zapatero com la gran bèstia a abatre, però jo diria que no poden evitar sentir un deix de malenconia, com els muntanyistes quan assoleixen els cims més alts (o com els taxidermistes quan dissequen un estruç). I suposo que també deuen sentir una certa inquietud davant de la possibilitat que, sense Zapatero i amb totes les enquestes a favor, Mariano Rajoy sigui capaç de tornar a perdre les eleccions. Una de les poques crueltats que s'ha permès Zapatero, que sempre s'ha esforçat per projectar una imatge d'home desapassionat i hermètic, ha estat la de titllar Rajoy de perdedor, cosa que per altra banda és exacta.

I que no es podrà dir mai del ja sortint president espanyol, perquè es retira havent guanyat totes les eleccions a què s'ha presentat, començant per aquelles famoses primàries que el van convertir en secretari general del PSOE contra pronòstic i contra la voluntat de barons i veterans. L'únic de la vella guàrdia a alegrar-se de la victòria de Zapatero va ser Pasqual Maragall, cosa que li va valdre uns anys més tard ser complidament correspost amb un apunyalment per l'esquena en tota regla, que va servir per posar de manifest dos altres aspectes fonamentals de la personalitat de ZP: és capaç de mentir amb un aplom impressionant, i, quan es tracta d'assolir objectius, no té amics.

El que sí que tenia en comú amb Maragall era la creença en l'Espanya plural i en un model d'estat federal o federalitzant. No sé què deuen pensar ara, l'un i l'altre, però segur que han tingut ocasió de constatar en pròpia carn que Espanya és un país que no es deixa federalitzar així com així. Com va dir aquell, España y yo somos así, señora . Zapatero va arribar a la Moncloa amb l'ambició de resoldre la qüestió nacional espanyola i, per tant, de donar resposta al problema catalán . Ara, mentre se'n va amb un interrogant i un signe d'exclamació damunt del cap, com els personatges dels tebeos, els dos espanyolismes (el cafre i l'intel·ligent) treuen pit ufanosos. L'espanyolisme cafre insulta i amenaça, com sempre; l'intel·ligent es dedica a preparar la Santa Aliança CiU-PP. Però, es vulgui o no, ara que amb ZP hem confirmat que la via federal no anava enlloc, el conflicte Catalunya-Espanya es troba més viu que mai.

stats