L’abat Escarré, amic dels allunyats
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
Cal remarcar l’interès de l’abat Escarré pels catalans que, exiliats o no, vivien fora de Catalunya. Pastoralment, ni que fos d’una manera indirecta, ¿qui s’havia preocupat mai dels qui són a l’exili?. Arribaria a donar un premi per als Jocs Florals de la Llengua Catalana, itinerants pel món; això era una gosadia i aviat fou advertit des d’algun dicasteri, i el premi va desaparèixer del cartell. Enviava o contestava sempre els missatges de fora, i quan fou un exiliat més, el contacte sovintejava, i el pelegrinatge a Milà de tants i tants no creients escampats per la diàspora, ¿ha estat prou valorat? ¿Quan una jerarquia del nostre temps i de la nostra Església ha trobat un ressò, una audiència tan àmplies, i ha estat una veu escoltada entre els “allunyats”? El pare abat, però, mai no s’aprofità de la seva autoritat damunt dels catalans -ni sobretot entre els exiliats, quan s’hagué de tornar com ells- per fer qualsevol apologètica. [...] I va haver-se de quedar a Milà. No tornaria sinó per a morir, ja que de Roma mateix no el van deixar venir ni per l’enterrament de la seva mare. Llavors va demostrar una submissió a l’Església, ben difícil en un home de caràcter i acció com ell, vexat i calumniat (caldria publicar el florilegi dels insults d’una certa premsa). Com Verdaguer, ell hauria pogut publicar un llibre que es titulés també En defensa pròpia. No ho va fer, tot i que per carta no deixava de dir als seus superiors, durament i sense embuts, tot el que pensava de les vexacions dels altres, més que no pas de les d’ell. Si hagués estat un rebel i un fogós com Verdaguer, hauria pogut escriure una sèrie d’articles com aquells del poeta de L’Atlàntida : “Un sacerdot calumniat”, “Un sacerdot perseguit”. ¿Us imagineu les agències mundials d’informació, adelerades per arrencar-li aquests “serials”? I el Pare Abat s’hauria pogut preguntar també, públicament, a través dels títols d’altres articles verdaguerians: Quin crim és el meu?, De qui ve l’escàndol?. No els va escriure mai. El seu “cas” era un altre, i la seva actitud, també: no feia l’irat ni el paper constant de víctima. De fora estant, féu algunes declaracions, uns quants pròlegs, però evitant, en general, el seu “cas”. Quasi sempre feia cara alegre, costava d’endevinar-li els mals que el minaven i que a la fi l’abateren. Com a bon cristià, resistia sense gaires planys el dolor, els estats de depressió. Un dia que hom el felicitava per un sermó de Dijous Sant, va respondre, amb un somriure: “Doncs penseu que el cor m’anava a unes cent-vint pulsacions”. [...]
