L’acció i la passió

Va ser el filòsof Baruch Spinoza, del segle XVII, holandès, jueu expulsat d’Espanya, el que va distingir entre acció i passió. “Quan en nosaltres o fora de nosaltres passa quelcom de què som causa [...] que es pot entendre clarament i distintament per si mateix”, som davant d’una acció.

Les passions ens afecten, es projecten en el nostre interior, les patim, i quan ens dominen no som amos -o ho som poc- de nosaltres mateixos. Les accions se’ns sumen, es deriven de la nostra potència d’obrar; les passions ens resten, perquè només reaccionem, no creem. “Les accions broten de les idees adequades i les passions depenen de les inadequades”.

Comparant les maneres d’actuar de la dreta i la seva quinta essència, el president Rajoy, i de l’esquerra i el seu paradigma, el president Sánchez, un arriba a la conclusió que el primer representa una passió i el segon una acció en el concepte que en té Spinoza.

És la voluntat de projectar-se a l’exterior i de modificar l’entorn que l’envolta el que fa atractiva la figura de Sánchez, malgrat les seves incoherències, i avorrida la de Rajoy, que era sempre previsible i coherent, que sempre esperava que algú o el mateix temps produís el canvi de què ell mai volia ser protagonista.

Per a Spinoza l’acció és equivalent d’avançar i la passió de retrocedir. Per això segons ell s’ha de combatre la passió per deixar lloc a l’acció, perquè aquella ocupa espai i resta força a la capacitat d’obrar. L’esforç d’odiar resta força per estimar, la feina de tenir enveja redueix la possibilitat de col·laborar i treballar conjuntament per un objectiu compartit.

No hi ha dubte que la convocatòria d’eleccions va representar una voluntat d’acció inusual i amb risc perquè la nova situació sobrevinguda és sobtada i el resultat incert, però va ser una acció absoluta -tal com l’entén Spinoza- perquè constituïa una total voluntat de modificar l’entorn polític espanyol.

Spinoza defineix la substància com “allò que és en si mateix i es concep per si mateix, és a dir, aquell concepte que per formar-se no necessita el concepte de cap altra cosa”. Per a Descartes hi ha moltes substàncies i diferents; per a Spinoza només una, “que és infinita i eterna, és Déu, de la qual totes les coses individuals, particulars i finites són simples afeccions”.

No és aplicable directament, però sí que es pot establir un paral·lelisme amb l’Espanya que Sánchez somia i Casado i Rivera rebutgen. El primer vol un país inclusiu on tothom hi pugui cabre, que ara no pot bastir perquè no té prou força; i els segons volen amb fermesa un retorn al passat on hi hagi bons i dolents i on els dolents estiguin controlats i vigilats, no fos cas que surtin de la tanca i -en la seva manera de pensar- els tornin a causar problemes com periòdicament i venjativament han fet, perquè no són de fiar, i per això els han d’afeblir -les males herbes sempre reneixen-. Es pot afirmar que aquest convenciment que l’enemic tornarà a renéixer encara que sigui esclafat és ja la victòria del somni inclusiu, malgrat que després no arribi a fer-se realitat.

Sánchez vol passar a la història com el president que ha recosit Espanya després de la trencadissa causada per l’independentisme. Casado i Rivera volen controlar l’enemic per continuar fent el que la dreta ha fet secularment: vigilar, castigar, explotar i reprimir tot aquell que surti del guió... Del seu guió.

I mentrestant, l’independentisme somia un paradís en forma de república que ho seria si es pogués bastir -¿qui diu que els somnis no poden ser realitats?- però el manteniment del somni perjudica el somni mateix. L’independentisme no pot decebre aquells que mes rere mes surten als carrers amb una estètica i una entesa que els permet albirar el que seria la república somiada, la pleta entre altes muntanyes a què s’arriba després d’una ascensió difícil i suportada per la ferma esperança del goig d’arribar. Qui li pot dir al poble que no somiï?, qui en pot tenir el coratge? Perquè és cert que si el somni es perd no queda més que el gust amargant i aspre de la dura realitat, la que no es vol.

¿Podríem fer coincidir els dos somnis, el de l’Espanya de Sánchez i el de la Catalunya dels que volen la independència perquè no es fien que “els espanyols” els arrabassin el seu somni? Seria possible, si la voluntat d’inclusió dels espanyols pogués ser prou lliure i àmplia, i la seguretat dels catalans que els poderosos espanyols no els arrabassaran el seu somni pogués ser prou ferma. Perquè els espanyols volen tenir la seguretat d’un futur compartit i amb concòrdia, i els catalans volen ser generosos, però no volen que se’ls obligui a viure lluny dels seus ideals i de la seva cultura.

Aquesta és l’equació de confiança mútua, i per tant de seguretat jurídica -no de definició teòrica-, del projecte “compartit”. Una equació que, si no es pot resoldre, acabarà com tots sabem que acabarà...