Polítics i intel·lectuals. Aclariments per a Josep Pla

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe l’article de Carles Riba (Barcelona, 1893-1959) dirigit a Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981). Va sortir tal dia com avui a La Publicitat (1-IV-1927). Era una polèmica periodística -freqüents aleshores- provocada per un text de Gaziel a La Vanguardia i en la qual intervenien també Carles Soldevila (La Publicitat ) i Lluís Duran i Ventosa (La Veu de Catalunya ).

[...]

La primera gran dificultat, teòrica, està en això: que ni el polític pur ni l’intel·lectual pur a penes existeixen; i si existeixen mai, sol ésser o catastròfic o tristíssim. (Prescindim d’exemples.) L’altra gran dificultat, aquesta en l’ordre de la realitat, és la resistència tant de l’intel·lectual com del polític a acceptar amb valentia els deures de la seva vocació. Però el realisme pessimista de Josep Pla ens duria a suprimir els deures que troben resistència. Jo vaig imaginar, per rvia de mite, l’intel·lectual pur. Llavors: una de tres: o l’eximia de deures polítics; o els hi reduïa a dipositar en el dia i àdhuc en l’hora que li indiquessin el seu vot dins les urnes, i potser encara un vot en blanc; o havia d’imposar-li deures superiors que no feien sinó més ineludibles els seus deures primaris de ciutadà. I aquests no poden deixar de fer-lo coincidir amb el polític més digne d’aquest nom; perquè tots dos es trobaran, i col·laboraran, en el pla de la justícia i del dret; i si no s’hi troben, és que l’un o l’altre ha fallat. Tot és qüestió de tacte; del tacte més espantosament difícil, que és el de saber-se resoldre a cada moment entre la teoria i la realitat. [...] Com les guerres creen generals, les crisis col·lectives creen polítics, vull dir homes de govern. Que Josep Pla miri Rússia, per exemple, on m’invita a anar; taxativament, el cas de Lenin. [...] Home de la més glacial i de la més inflexible teoria, si hagués mort en 1914, posem per cas, es pot creure que la revolució hauria vingut igualment, i més, per l’impuls d’ell; però pensaríem en ell més aviat com en un intel·lectual que com en un polític. En el llibre de Trotski sobre Lenin hi ha dos passatges que revelen d’una manera emocionant l’angoixa del salt de la teoria al fet, davant l’onada de responsabilitats noves que envaeix, quan del pla de l’intel·lectual es bascula cap al del polític. Els reportaré. Després d’una nit en blanc, el matí següent a l’èxit del cop d’octubre, Lenin somriu, i exclama: “La transició de l’estat d’il·legalitat al poder és massa brusca”. “Atordeix”, afegeix de sobte en alemany; i se senya. Poc després, Trotski, comentant les primeres mesures de Lenin, diu: “Aquest to d’energia formal era necessari, el to d’un govern que avui és una idea, però que demà o demà passat serà al poder, i per consegüent ha d’actuar avui com a poder”. [...] M’esveraria gairebé tant que tots els intel·lectuals es posessin a polítics, vull dir, que s’eximissin de la disciplina dels partits, cadascun essent ell sol un partit, com que tots els polítics s’assagessin a governar. Sempre resta, oh Josep Pla, aquell nostre “pis-aller”; que formularé novament, però ara en una màxima de Bernard Shaw: “Qui pot fa; qui no pot, ensenya”. [...]