Jo acuso

Émile Zola està considerat el primer intel·lectual modern. La seva denúncia de l’afer Dreyfus -el militar jueu francès falsament acusat i condemnat per espionatge-, amb el famós article del 13 de gener de 1898, “ J’accuse...! ”, va servir per posar el seu prestigi al servei del compromís públic per despertar consciències i denunciar una justícia injusta. Uns mesos després, el poeta Joan Maragall, primer intel·lectual modern català, s’emmirallava en Zola i escrivia el 6 de juliol uns versos adreçats a l’Espanya que perdia Cuba: “Espanya, Espanya! / retorna en tu, / arrenca el plor de mare!” Un Maragall que, fos en vers o a través de la premsa, persistiria els anys següents en la seva voluntat d’incidència social i política, tant amb l’obra poètica com amb la periodística. Com ha fet notar Ignasi Moreta, en aquell “retorna en tu” poètic maragallià hi ressona ben clar el “ reviens à toi ” que Zola havia adreçat a França per foragitar l’antisemitisme i rehabilitar el capità Alfred Dreyfus. I com diu Valèria Gaillard, traductora dels textos de Zola sobre Dreyfus publicats ara per Angle, el famós afer francès “ens recorda la fragilitat de la democràcia i la necessitat de defensar-la constantment”.

Zola i Maragall no van dubtar a clamar per la veritat i la justícia. Transcorregut més d’un segle, la democràcia, avui de nou assetjada per l’il·liberalisme i la ultradreta, segueix necessitada d’intel·lectuals valents i de premsa independent, incòmoda. L’entrevista del periodista Tim Sebastian al ministre d’Exteriors espanyol, Josep Borrell, n’és un bon exemple. Sebastian, molt incisiu, sempre fa d’advocat del diable: agafa els arguments contraris a l’interlocutor i els explota a fons. Borrell, altiu, no va acceptar ser qüestionat i es va regirar contra l’entrevistador. El mateix Tim Sebastian havia entrevistat la tardor del 2017, després del referèndum de l’1-O i amb Puigdemont ja a l’exili, l’aleshores cap d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, Alfred Bosch, actual conseller d’Exteriors. Tampoc Bosch no ho va tenir fàcil, però no va caure en la supèrbia de Borrell.

Una democràcia necessita que el poder polític sigui fiscalitzat. Un poder democràtic ha d’acceptar -ha de voler- ser qüestionat pels intel·lectuals, per la premsa, per la gent. No ha de tenir por, no pot parapetar-se rere els murs de l’Estat, rere el concepte arcaic d’imperi de la llei. ¿Hem de concebre la llei com un imperi? ¿No és millor entendre-la com una eina al servei de la democràcia? Borrell sembla sovint més un abanderat de l’Estat que un defensor de la democràcia, més un general enarborant l’imperi de la llei que un polític que fa bandera del diàleg i la negociació. No dic que no sigui un demòcrata, com no dic que Espanya no sigui una democràcia. Dic, això sí, que Borrell i la democràcia espanyola -inclosa la seva justícia-, davant el repte català estan mostrant greus debilitats i misèries, tota la seva inconsistència, tota la seva arbitrarietat.

Demà fa 80 anys de la fi de la Guerra Civil, seguida per quaranta anys de dictadura. En termes històrics, aquesta és una democràcia jove i fràgil, bastida damunt l’oblit d’un passat negre. Durant quaranta anys ha preferit fer veure que no existia un franquisme ideològic soterrat que ara, de cop, rebrota amb desacomplexada impudícia i dona ales al discurs d’ultradreta a remolc d’una involució mundial encarnada en figures com Trump, Bolsonaro, Orban, Le Pen, Salvini i uns quants més. La democràcia torna a estar en perill, aquí i arreu. El populisme antiintel·lectual i antipremsa de tots aquests personatges fa exactament el contrari del que predica: elimina la crítica raonada i així blinda el poder i la justícia contra el poble. Necessitem més que mai Zolas, Maragalls, diaris i ciutadans valents i compromesos.

Més continguts de