Advertències

“Vivim una època de regressió política”, en què el procés de racionalització del món ha deixat d’operar, advertia Jürgen Habermas en una entrevista a L’Obs, aixecant acta d’unes mutacions que han fet obsoletes certes pautes establertes de lectura de la realitat.

A París, Emmanuel Macron abandona “l’optimisme de la voluntat”, com titula Le Monde. Inquiet per “la gran transformació”, el president anuncia, solemnement, el “final de l’abundància”, de “la despreocupació” i de “les evidències”. Els recursos naturals i materials no són inesgotables, el retorn de la guerra ens ha deixat descol·locats, on es volia veure l’expansió inexorable de les democràcies veiem el triomf de la por i de l’autoritarisme.

Dues expressions d’un clima d’inquietud creixent que fa que molts es preguntin què pot passar als Estats Units en els pròxims dos anys, conscients de la regressió de la democràcia americana en la línia de l’autoritarisme postdemocràtic.

En aquest ambient s’obre una nova temporada que aquí tindrà el factor afegit d’un 2023 marcadament electoral. I ja se sap que en aquestes circumstàncies la presa de decisions és més encara en funció estricta de l’interès de cada casa. I més en el cas de Catalunya, on les fronteres en què els partits es disputen els vots es donen dins dels blocs ideològics, i, per tant, el primer rival d’un partit independentista són els altres independentistes. Entretinguts en el propi joquet es perd fàcilment el sentit de la realitat.

Els primers símptomes ja estan en escena: alguns ja han marcat les regles del joc per la via de fer volar coloms, que acostuma a ser indici d’impotència. Un sector d’aquesta barrija-barreja anomenada Junts aixeca bandera: s’ha acabat el temps de la negociació, és l’hora de l’embat. Quin embat? Si, l’octubre del 2017, la declaració d’independència es va declarar “no nata” per impossibilitat de fer-la efectiva, és evident que ara mateix encara és menys viable. És a dir, arrenca un curs en què hi ha moltes coses en joc; i alguns situant-se en el terreny d’allò que ara mateix és impossible. Un pas més en l’absurda i perdedora estratègia del com més malament, millor: que la dreta recuperi el poder a Madrid. Afortunadament, encara hi ha qui fa política i manté la majoria de govern a Espanya, el menor dels mals possibles.

La política, si esdevé comèdia, sovint es converteix en tragèdia. Potser és això el que ens està advertint Jürgen Habermas.