L’entorn econòmic per al nou curs

Els vents de cua que ens venien de fora i que ens van permetre recuperar-nos des del setembre del 2013 van perdent força o canvien de sentit

ALBERT CARRERAS
ALBERT CARRERAS Catedràtic d'Història i Institucions Econòmiques del Departament d'Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra. Director d'ESCI-UPF

El calendari econòmic sempre és una mica peculiar. Moltes activitats, principalment les empresarials, estan marcades pels cicles de l’exercici anual. Cap al mes de març es coneixen els resultats -beneficis o pèrdues- de l’any natural anterior, i això posa en marxa moltes decisions. Tanmateix, l’humor econòmic i empresarial acaba definint-se molt durant l’estiu. Més que l’exercici natural compta el cicle natural que fixen les vacances a l’estiu. Molta gent tira dels seus estalvis situats en valors cotitzats en borsa per fer front a les seves despeses estivals. Tot el que madura durant l’estiu determina el bon humor o el mal humor de cara al curs següent. Moltes de les grans crisis, especialment les monetàries i financeres, esclaten en ple estiu, o immediatament després. Si repasséssim la història econòmica més recent -pensem en els darrers deu anys-, veuríem que és així, a tot arreu.

Com es presenta el nou curs econòmic? L’economia espanyola i la catalana han viscut quatre anys, des del setembre del 2013, de recuperació econòmica, fins a retornar als nivells anteriors a la crisi en PIB i en PIB per càpita. No és el cas de l’ocupació, i es tracta d’una preocupació molt important. La recuperació ha vingut determinada per uns quants factors, que convé recordar perquè ens guiaran per interpretar els canvis que poden sobrevenir.

1) La devaluació salarial interna, que va permetre recuperar capacitat competitiva amb la resta del món, exportar més, importar menys i corregir el desequilibri exterior. La devaluació salarial va anar acompanyada, lògicament, d’una forta contenció de preus. El setembre del 2013 els preus al consum van perdre tot rastre d’inflació, i s’han mantingut molt continguts durant tres anys. Des de fa un any els salaris tornen a pujar, i els preus, també, però molt moderadament (entre un 1 i un 2 per cent). L’atonia salarial manté la capacitat competitiva, però al preu d’unes remuneracions cada cop més baixes quan es comparen amb les de fa deu anys. El BCE està sorprès perquè la recuperació -no només l’espanyola- no es tradueix en increments de preus. Aquest és el motiu pel qual ha anat ajornant la retirada de les mesures monetàries expansives

La nostra principal feblesa és l’escassa demanda de treball qualificat que generem

2) Venim de cinc anys de tipus d’interès molt baixos -els més baixos de la història coneguda-. Això no ha estat bo per al negoci bancari, però sí que ho ha estat per moderar el cost de l’endeutament públic i privat i per impulsar les inversions i, en general, la iniciativa emprenedora. Sembla que aquest impuls es va esmorteint.

3) La sostinguda reducció dels tipus d’interès de l’euro explica la depreciació de l’euro, especialment davant del dòlar. El dòlar (la Reserva Federal) va abaixar els tipus d’interès abans que el BCE, des del 2008, i es va depreciar respecte a l’euro. Des del 2012 el BCE va tenir una política monetària més expansiva i va canviar la seva trajectòria, ajudant així a la competitivitat de la zona euro. Sembla que ara hem entrat en una nova inversió de posicions: el dòlar s’afebleix, i l’euro s’enforteix. Mala notícia per a les exportacions europees de béns i serveis. Els que viuen a la zona euro tindran més capacitat de comprar béns i serveis a l’exterior, però perdran competitivitat. Aquest era un vent de cua important per a l’economia espanyola.

4) Mentre que els tres primers factors estan molt interrelacionats -són les reaccions a la crisi del deute sobirà a la zona euro-, el quart factor és completament exogen: la reducció dels preus del petroli. Ha estat molt intensa durant tres anys, però també sembla que s’acaba. Espanya, i l’Europa comunitària en general, és molt importadora de petroli. Aquest preu condiciona molt la seva capacitat competitiva.

Resumint: els vents de cua que ens venien de fora (cotització de l’euro, tipus d’interès i preus del petroli) i que ens van permetre recuperar-nos des del setembre del 2013 van perdent força o canvien de sentit. Tot i que la inèrcia fa que els canvis siguin lents -fins i tot per anar a pitjor-, això vol dir que no podem comptar tant com fins ara amb la bona sort. Hem d’apostar més per la feina ben feta, per la qualificació professional i pel millor aprofitament i remuneració de la nostra capacitat de treball. No ha de ser devaluació salarial sinó valorització del treball. La nostra principal feblesa és l’escassa demanda de treball qualificat que generem. Dit altrament: el que massa sovint seguim produint són feines mal pagades. Per aquest camí no anem enlloc. La prioritat col·lectiva -i la individual- ha de ser corregir aquesta greu mancança. Ser conscients que nosaltres som els principals responsables dels nostres destins pot esdevenir un avantatge competitiu molt poderós.