Fes als altres el que no vulguis per a tu
Catedràtic de la UPFNo, no m’he equivocat. El títol de l’article és exactament l’oposat de l’imperatiu categòric, la regla moral definida per Kant. L’imperatiu kantià, regla moral bàsica per al comportament individual i col·lectiu, és “no vulguis per a tu el que no vulguis per a ningú” o, encara més contundent, “no facis als altres el que no vulguis per a tu”. És una regla simple però potent. La distinció entre el que és moralment admissible i el que no, es fixa no actuant com no voldries que els altres actuessin.
Podem reinterpretar el que ens passa, el que ens ha passat i el que ens pot passar d’acord amb aquesta regla. Dos casos m’hi han fet pensar molt. Tots dos protagonitzats pel ministre d’Hisenda (amb ple suport del president del govern d’Espanya). El primer és la dura intervenció que el ministeri d’Hisenda ha anunciat dels comptes de la Generalitat Valenciana. L’altre és la intervenció dels comptes de l’Ajuntament de Madrid. Tenen en comú que Hisenda, per resoldre el seu dèficit, carrega contra governs elegits democràticament, però de signe polític diferent al del PP, i els fa responsables de la mala gestió d’administracions anteriors del PP, o de l’actual administració estatal del PP.
Així, la Generalitat Valenciana, que ha patit intensament l’infrafinançament autonòmic, i l’herència dels anteriors governs populars, ara haurà d’ajustar la seva despesa segons el dictat d’Hisenda. La responsabilitat dels desordres dels governs de Camps és del PP i de la supervisió estatal, però l’Estat vol que la pagui la comunitat valenciana dirigida per forces polítiques de signe diferent del seu.
Pràcticament idèntic és el que passa a l’Ajuntament de Madrid, carregat de deutes per la feixuga herència dels governs del PP d’Alberto Ruiz-Gallardón. Hisenda pretén que l’Ajuntament dediqui tots els seus esforços a retornar deutes i que no faci res més. De fet, aquesta és la pretensió que ara té Hisenda amb totes les administracions autonòmiques i municipals espanyoles, ja que els vol aplicar la “regla de despesa” al seu gust.
La mesura també es vol aplicar a l’Ajuntament de Barcelona. Tant a Madrid com a Barcelona Hisenda aprofita que les noves administracions, amb poca o nul·la experiència prèvia, no van saber gastar des de la seva arribada a la gestió municipal, i ara es troben capturades per la regla de despesa, que impedeix que la despesa creixi molt d’un any per l’altre. De fet, es premia la regularitat i moderació en el creixement de la despesa i es castiguen les negligències d’haver estancat o abaixat la despesa en algun any. Però no ens confonguem, el que Hisenda vol és que els ajuntaments facin superàvits per ajudar a reduir no només el deute públic propi sinó el de totes les administracions públiques.
El govern de l’Estat segueix en la seva línia de forçar totes les altres administracions públiques a reduir la seva despesa, per desviar la capacitat de despesa (incloent-hi permetre’s el luxe, que tant agrada al PP, d’abaixar els impostos) cap a l’administració central.
“Fes als altres el que no vulguis per a tu”. Hisenda exigeix a les altres administracions allò que ella no vol fer a la seva pròpia administració. D’això es tracta tota l’estona. D’això s’ha tractat amb la intervenció radical de la Generalitat catalana, renovada amb les mesures del darrer consell de ministres: aprofitar qualsevol excusa per forçar les administracions d’altres colors polítics a fer els ajustos de despesa que el govern central no ha volgut fer mai. És el que ha passat des de l’arribada del PP al govern de l’Estat a finals de l’any 2011. Tots els esforços per cobrir de legalitat aquesta política topen frontalment amb un mal costum que a Catalunya coneixem massa bé: el govern de l’Estat aplica la llei als seus adversaris, però no se l’aplica mai a si mateix. El govern de l’Estat es considera sempre exempt del compliment de la legalitat, especialment quan aquest compliment és incòmode.
La perversió dels principis morals en la relació entre administració i administrats és dissolvent per a una societat. Si qui et governa es comporta sense principis, se salta la llei quan vol i li convé, és arbitrari, privilegia els amics o, cosa que és encara pitjor, els seus interessos personals, no ens ha d’estranyar, ben al contrari, que perdi tota la legitimitat. És aquesta perversió moral la que explica que la ciutadania catalana hagi deixat de respectar i confiar en el govern central. Una perversió que distingeix perfectament bé qui és el “nosaltres” (el mateix Estat i els seus servidors) i qui són els “altres” (la resta d’administracions i ciutadans). Això sí que és dividir la societat!
