Els miracles del finançament local

Cal desviar cap a les comunitats autònomes transferències estatals que ara van a les diputacions

Portem setmanes i mesos llegint sobre si s’aproven o no els pressupostos de l’Ajuntament de Barcelona. Això ens ha permès anar-nos familiaritzant amb les dimensions i característiques dels seus ingressos, despeses i superàvit. Sí, superàvit. Parlem sempre del dèficit de la Generalitat però, en canvi, l’Ajuntament té superàvit.

El conjunt de les corporacions locals (ajuntaments, diputacions -de règim comú o forals-, consells i cabildos insulars, consells comarcals, àrees metropolitanes, mancomunitats, etc.) estan en una situació financerament sanejada. Globalment, a tot l’Estat, les entitats locals han tingut superàvit des de l’any 2012. L’any 2014, que és l’últim del qual disposem de dades liquidades, va ser un 0,57% del PIB espanyol. Són uns 5.700 milions d’euros. Estem parlant, comparat amb una despesa global propera als 60.000 milions d’euros, d’un superàvit d’aproximadament el 10% de la seva despesa. L’any 2015 el tancament de la comptabilitat espanyola va ser d’un 0,44% del PIB, que deu equivaler a un superàvit de l’ordre del 7,5%. Només com a contrast, les comunitats autònomes van tenir una despesa conjunta mitjana, entre el 2013 i el 2014, d’uns 170.000 milions d’euros, i un dèficit conjunt d’uns 17.000 milions: un 10%. Simplificadament, dèficit del 10% a les comunitats autònomes i superàvit del 10% a les corporacions locals.

La Generalitat està subfinançada i, en canvi, l’Ajuntament de Barcelona està més aviat sobrefinançat

Si ens fixem en l’Ajuntament de Barcelona i en la Generalitat de Catalunya, les dades són més contrastades i saltem a un dèficit de l’ordre del 20% per a la Generalitat. No hi ha dubte que la Generalitat està subfinançada. En canvi, l’Ajuntament de Barcelona està més aviat sobrefinançat.

És evident que el finançament de l’Ajuntament de Barcelona és excepcional. Gràcies a la Carta Municipal va aconseguir, ja fa molts anys, un tractament especial que li permet disposar d’un finançament per “participació en ingressos de l’Estat” (PIE) que va ser, l’any 2015, de 668 euros per habitant, mentre que els altres ajuntaments de més de 75.000 habitants el van tenir de 258 euros i els de menys de 203 euros. A més, disposa d’una extraordinària capacitat de recaptació tributària i d’unes competències importants que li permeten cobrar taxes i llicències i tenir ingressos importants per prestació de serveis. En conjunt, els ingressos propis que recapta o cobra per si mateix són un 60 per cent del total. Les seves obligacions de despesa són prou contingudes per disposar d’un marge molt important de discrecionalitat.

Certament, no tots els ajuntaments estan en les mateixes condicions. La situació de l’Ajuntament de Barcelona seria un somni per a gairebé qualsevol altre consistori català i ho és, sense cap mena de dubte, per a la Generalitat de Catalunya. La Generalitat està carregada d’obligacions per a les quals no disposa d’ingressos, però tothom li reclama que compleixi amb les seves obligacions actuals i amb moltes més. A l’Ajuntament de Barcelona, en canvi, se li perdona que faci extravagàncies. Se les pot pagar. Els ajuntaments són molt autònoms en els seus recursos, mentre que la Generalitat no. Els ajuntaments disposen d’un sistema que és semblant al concert econòmic, mentre que la Generalitat no pot ni recaptar els impostos que li corresponen per model de finançament.

A totes les diputacions hi ha molta despesa discrecional, que és la que agrada als polítics

L’abundància econòmica d’un ajuntament excepcional com el de Barcelona no és única en el món de les corporacions locals. L’epicentre de l’excés d’ingressos és a les diputacions. Són administracions d’elecció indirecta, amb poques obligacions de despesa i molts ingressos. A Catalunya la despesa no financera de les diputacions, pressupostada en 1.068 milions d’euros, representa l’11% de la despesa total de les corporacions locals. La de l’Àrea Metropolitana de Barcelona puja a 633 milions d’euros més.

En lloc de parlar, com han fet el PSOE i Ciutadans, de canviar el nom a les diputacions, el que es podria fer seria desviar transferències estatals que ara van a les diputacions cap a les comunitats autònomes. De fet, les comunitats que coincideixen amb una diputació provincial estan més ben finançades. Si no es redimensionen les transferències és perquè a totes les diputacions hi ha molta despesa discrecional, que és la que agrada als polítics. No té cap sentit tanta abundància i discrecionalitat enmig de tanta escassetat. Seria absurd que sortíssim de la crisi econòmica i política en la qual estem immersos amb unes diferències d’ingressos i despeses tan arbitràries entre administracions.

Més continguts de