On ha d’anar la nova despesa pública?
Catedràtic de la UPFMolt probablement la Generalitat tancarà l’exercici pressupostari del 2017 en equilibri. No era el que s’havia votat als pressupostos del 2017, que havien de generar un dèficit del 0,6% del PIB català (uns mil dos-cents milions d’euros), admissible en la trajectòria d’estabilitat pactada entre la Unió Europea i l’estat espanyol i entre aquest i les comunitats autònomes. L’article 155 ha impedit gastar a Catalunya la despesa aprovada als pressupostos del 2017. Però un cop assolit l’equilibri, serà molt difícil tornar a fer dèficit, perquè entrarà en acció la regla de despesa.
La legislació sobre estabilitat pressupostària, de matriu europea, estableix la regla de despesa, que s’aplica a partir del moment de la recuperació de l’equilibri pressupostari. Aquesta regla no deixa créixer la despesa de totes les administracions públiques (exclosa la Seguretat Social) per sobre d’una estimació del creixement del PIB a mitjà termini, realitzada pel ministeri d’Economia. Vol ser anticíclica, de manera que, en els actuals anys bons, el creixement és inferior al del PIB. El que es vol és generar superàvit i que s’hagi de dedicar a amortitzar deute. Els ajuntaments ja ho estan experimentant.
La tensió entre dedicar recursos públics a amortitzar deute o dedicar-los a augmentar la despesa ens obliga a parar, col·lectivament, molta atenció en com utilitzar bé la nova capacitat de despesa. S’han acabat definitivament les retallades i cal veure a què destinem els recursos públics creixents. No és un afer simple i val la pena pensar-hi atentament.
Si ens fixem en totes les administracions públiques, que són les que administren els nostres impostos, convé recordar que la principal despesa pública són les pensions. L’Estat hi dedica prop de cent quaranta mil milions d’euros, i l’import no ha parat de créixer un cinc per cent anual des de l’inici de la crisi, el 2008. Decidir què volem fer amb les pensions mereix una reflexió específica per l’enorme pes que tenen dins de la despesa pública. La segona despesa de les administracions és la de salut. Aproximadament uns seixanta mil milions d’euros, gastats en exclusiva per les comunitats autònomes. La despesa en salut també creix molt de pressa. Les tècniques sanitàries, especialment les farmacèutiques, les diagnòstiques i les quirúrgiques, no paren de millorar, i tothom vol gaudir dels seus beneficis.
Entorn dels quaranta mil milions d’euros hi ha tres conceptes més de despesa. Protagonitzada per les comunitats, hi ha la despesa en ensenyament (universitats incloses), amb una aportació significativa dels ens locals. La demografia escolar cau suaument, però les exigències de millorar la qualitat són molt fortes, i encara més les d’estendre la cobertura a l’ensenyament preescolar i a les llars d’infants. Sempre sobre els quaranta mil milions, compartits entre Estat, comunitats i ens locals, hi ha la despesa pròpiament social (dependència, protecció social, serveis socials, benestar comunitari). Per envelliment i per voluntat de cohesió social, aquesta despesa també creix ràpidament. El servei del deute (el pagament dels interessos del deute) és principalment de l’Estat, però també de les comunitats autònomes, i és una xifra que va baixant. A mesura que venç el deute car es va substituint per deute més barat. Però el deute encara creix perquè l’Estat fa dèficit. Actualment l’efecte global ja és de reducció del servei del deute.
Entorn dels trenta mil milions hi ha tres conceptes més de despesa. El primer concepte són el subsidi d’atur i les polítiques actives d’ocupació, gairebé tots estatals. Afortunadament, també baixen perquè es crea ocupació; però la baixada és més lenta del que es podria esperar pel comportament de l’atur, atesa la massa enorme d’aturats de molt llarga durada, a qui es dediquen programes especials de suport de rendes i de reconversió professional. Amb imports semblants i amb implicació de totes les administracions hi ha el segon concepte, els serveis públics clàssics: la defensa, la seguretat, la justícia i les presons. I segurament ningú no vol reduir aquesta despesa. Finalment, el tercer són les despeses corrents (sobretot de personal) de les administracions públiques, que també pugen a uns trenta mil milions.
Sobre els vint mil milions, amb participació de totes les administracions, hi ha l’obra pública i el transport, que han baixat molt durant la crisi i que probablement calgui augmentar. Finalment, al voltant dels mateixos imports, i també amb implicació de totes les administracions, hi ha les polítiques de promoció econòmica en el seu sentit més ampli (de l’agricultura a les pimes passant per la cultura i la recerca).
Cal reflexionar sobre cadascun d’aquests blocs per calibrar adequadament on ha d’anar la nova despesa que es pugui fer en els bons temps que ara arriben per a les administracions públiques. N’anirem parlant. La sentència sobre el concurs d’ATLL, que acabem de conèixer, posa el tema urgentment damunt de la taula.
