Carta a Gerard Piqué: 'Hem vingut a jugar'

Fa l’efecte que t’agafes la vida com un joc i, competitiu com ets, també com un repte

No t’envejo que tinguis més patrimoni que el pressupost de l’Espanyol ni tampoc que a hores d’ara ja siguis el millor central de la història del Barça. El que admiro de tu és la llibertat de dir el que vols i de fer-ho, no des de la rancúnia, sinó amb un somriure entremaliat a la boca, que desarma tots els que es puguin sentir legítimament ofesos.

L’entrevista de dijous a la nit amb David Broncano a 'La resistencia' (Movistar) és mitja hora d’espectacle televisiu sublim. En aquell plató et pregunten el que no et preguntarien a cap altre programa (quants diners tens?, quants cops has follat l’últim mes?) i per això hi volies anar tu, per contestar el que tampoc diries a cap altre lloc. Perquè fa l’efecte que t’agafes la vida com un joc i, competitiu com ets, també com un repte: el de sortir guanyador dels llocs on t’ho posin més difícil. Per això, jugues millor al Bernabéu que a Butarque. Si és massa fàcil o previsible, és que és avorrit.

Trolejar va ser la paraula més repetida de la conversa. La vau dir dotze vegades. Per a l’espectador, era un gust veure com rebies i reparties un flist-flast darrere l’altre. L’intercanvi de provocacions amb David Broncano va estar a l’alçada dels millors duels que hagis pogut tenir en un terreny de joc. Qui en vulgui opinar, sisplau, que la vegi sencera i és bastant probable que arribi a la conclusió que si aquesta setmana hi ha hagut un exercici de supèrbia en una entrevista no és el que vas protagonitzar tu, sinó el del ministre Josep Borrell aixecant-se perquè no li agradaven les preguntes que li feien en una televisió alemanya.

Tens aptituds per exercir feines i responsabilitats molt diverses i això potser és el més difícil de ser Piqué. Com administro el meu talent i a què el dedico en cada ocasió. Soc un grandíssim defensa, però ara me’n vull anar a l’atac. M’agradaria ser president del Barça, però també m’atrau molt el món de l’'entertainment' i, per què no, podria presentar un 'late show'. Dilluns, a Montilivi, la cara més institucional: elogiant el planter de l’Espanyol i fent callar els aficionats que cantaven “Puta Espanya”. Dijous, donant espectacle en una entrevista que ahir treia fum a tots els mòbils del país.

No has nascut per passar desapercebut. Ni per físic, ni per talent, ni pel carisma desbordant. La temptació seria fer-s’ho perdonar i exercir la vanitat de la falsa modèstia, que tan bé coneixem. No és el cas. I això, fet aquí, de tan únic em sembla admirable.

P.D. Aquests dies, seguint el judici del Tribunal Suprem, veig Andreu Van den Eynde i físicament em recorda a tu d’aquí deu o quinze anys, quan t’apareguin els primers cabells blancs. Un altre cas, el d’aquest advocat, que també reparteix el seu talent entre les togues i les guitarres de 'thrash metal'.

Més continguts de