Carta als lectors: "S’acaba un any aspre"

Ciutadans de Catalunya, ja tenim el Nadal aquí. El pensament màgic que les coses poden canviar

Queden quaranta-vuit hores per a la nit de Nadal i tot és encara d’una densitat tremenda. Talls de carretera, enfrontaments al carrer, càrregues policials, un consell de ministres bunqueritzat, presos polítics a l’hospital i un judici que ja escalfa motors. S’acaba un any aspre.

Venen dies de buscar en el replegament familiar una treva a tanta tensió. En la il·lustració que acompanya aquesta carta, Alex Gallego ha dibuixat la postal d’un Nadal bucòlic que contrasta amb la rugositat d’aquest 2018. Una casa de fusta amb els llums encesos, la llar de foc crepitant i un porxo per aixecar-se de la taula i sortir a respirar l’aire fresc. Un avet guarnit, una lluna radiant, un cel estrellat, una neu que encara no ha trepitjat ningú. Sembla la imatge d’un Nadal etern que ja només existeix en les regressions a la nostra infància, tan idíl·licament magnificades en aquestes èpoques de l’any.

Tot el 2018 ha sigut una llarga i pesada digestió de l’últim trimestre del 2017. Un exercici de realisme i d’impotència, de centrifugació de les emocions en la màquina de la realitat. El desig de tornar a una certa normalitat –compartit per una gran majoria de catalans– ha topat amb un afany desmesurat de venjança i amb les justes reivindicacions de la injustícia que pateixen les persones que per Nadal seran a la presó o a l’exili. La il·lusió s’ha esvaït. No hi ha una via on agafar-se ni cap proposta a la vista que no sigui la imposició del nom d’un president de la Generalitat a l’aeroport del Prat. Ciutadans de Catalunya, ja tenim el Nadal aquí. El pensament màgic que les coses poden canviar.

Però també el Nadal passarà. Com va passar la Marató contra el càncer i l’endemà la roda macabra d’aquesta malaltia li tocava a Michael Robinson i a una amiga que vam enterrar dimecres massa jove. Com també va passar el 8 de març i el #MeToo i aquesta setmana hem vist una altra noia violada i assassinada. Laura Luelmo, de 26 anys, s’hauria merescut l’última carta abans de festes. I Rull, Turull, Forn i Sànchez, que l’haurien llegit des de l’hospital de Terrassa, on passaran les festes ingressats.

Però no. Aquesta carta ha de ser per als lectors. Avui el periodista –tal com antigament ens felicitaven les festes el carter o el sereno– us vol desitjar bon Nadal i agrair-vos que en un any tan aspre no hàgiu perdut les ganes de comprar el diari, amb l’esperança de trobar-hi periodistes de confiança que us expliquin allò que, tan sovint aquest 2018, no hauríeu volgut llegir.

P.D. Acabar un any tan ingrat i sever amb més lectors i subscriptors que el 2017 diu molt de la feina de tot l’equip de l’ARA, però sobretot parla bé d’una comunitat de lectors que vol entendre on som per no resignar-se a quedar-se tal com estem.

Més continguts de