Carta a Albert Rivera: 'Només riu per riure’s d’algú'

Suposo que aquest llenguatge tan virulent deu donar-li vots, però a quin preu?

Dos dies de debat al Congrés permeten que ens fixem no només en els discursos dels diputats sinó també en com escolten els rivals, com els miren; permeten, en definitiva, parar atenció a la categoria humana dels líders polítics. La seva gestualitat, senyor Rivera, sembla que pretengui ser encara més irritant que les paraules.

Hi ha una crispació permanent en la seva actitud, un menyspreu feridor en la manera en què es refereix a qui no pensa com vostè, una hostilitat en la forma en què assenyala els rivals amb el dit. No mira als ulls de qui està parlant, si no és per desafiar-lo. Només el veig riure per riure’s d’algú. Aleshores sí que relaxa els músculs de la cara i es gira cap als seus companys de partit i d’escó per fer en veu baixa comentaris còmplices, que sempre imagino ofensius cap al diputat que en aquell moment és a l’estrada.

Va passar dijous a la tarda quan s'enfotia de Pablo Iglesias per haver recordat amb llàgrimes els torturats pel franquisme. Riure’s de qui plora ho havíem vist fer al pati del col·legi i no en tenim precisament un bon record. També al Parlament de Catalunya hem viscut escenes semblants, amb diputats de la seva formació mirant el president Torra i rient o intentant aprofitar la posició de debilitat de Carme Forcadell en els debats més tensos del Parlament. Suposo que a tots els partits hi ha actituds d’aquestes, però sembla que Ciutadans hagi convertit la falta de respecte cap a l’altre en una manera de fer política.

Per què aquest llenguatge verbal i no verbal tan virulent? Suposo que deu donar-li ales, vots i presència mediàtica, però a quin preu? És aquest desdeny cap als rivals el que li farà difícil en el futur construir cap gran acord al seu voltant i és, segurament, el que també li ha aplanat el camí ara a Pedro Sánchez per arribar inesperadament a la presidència del govern. Però ja se sap que, per salvar la pàtria, primer has de proclamar que està trinxada. Per erigir-te com a reunificador, primer has de contribuir a la fractura de qualsevol pont (polític, però també personal) que no s’hagi dinamitat prèviament. És en el manual de tots els populismes.

Entre la incertesa i l’esperança, venen mesos complicats per a tothom. Diuen que vostè té pressa per heretar els vots del PP, per tocar el poder que li auguren les enquestes i convertir-se en el Macron espanyol. Però en el seu enuig d’aquests dies també se li intueix el neguit de no quedar-se en el paper de l’eterna promesa, aquell Julián Gorospe en qui el ciclisme espanyol havia dipositat tantes esperances.

P.D. Critica amb raó els qui parlen en nom dels catalans (quan Ciutadans és el partit més votat), però vostè ho fa en nom dels espanyols, quan la seva formació té exactament el 10% dels diputats del Congrés. Un de cada deu.

Més continguts de