‘Alcarràs’ es va somiar A Hollywood

Els papers anaven des del 1501 de Broadway al 5550 de Melrose Avenue. Des de l’edifici de la Paramount a Manhattan un català escriu guions de pel·lícules que es rodaran als estudis de la productora a Hollywood. En aquells guions hi ha un secret que sabran pocs però que el veuran molts. El guionista sempre es reserva un paper. Anònim. Breu. Fugaç. Per ensenyar la cara. No té cap desig de fama, d’ego. Només un missatge existencial: mireu, estic viu. Qui és?

Josep Carner-Ribalta sap que les pel·lis que escriu als Estats Units es veuran a casa, a Balaguer, a Catalunya. Aquell rostre d’ulleres rodones fent d’extra és la prova per dir-vos que vaig fent, que us trobo a faltar. Carner-Ribalta escriu els guions de les primeres pel·lis de la Paramount parlats en castellà (Elcuerpo del delito i Amor audaz ) que arriben aquí. Ell està a l’ombra però era llum. Protagonista d’una pel·li no filmada a la ficció però sí a la realitat. Mà dreta de Francesc Macià des del 1922: Estat Català, Prats de Molló, Moscou, Brussel·les, l’Havana, Nova York... Ell és el runner de la causa catalana al món. Star de l’exili. Fins que va descobrir Hollywood als Estats Units. Els somnis es van trobar.

El desperta l’abril de 1931 un cablegrama de Macià: República. Stop. “Vull que tornis”. Carner-Ribalta torna per fer somiar Catalunya. El guió escrit per ell diu: “Crear un Hollywood a Barcelona seria una de les empreses més belles de la Catalunya renaixent. I en mencionar un Hollywood català, no cal dir que hom pensa en l’afortunada existència de l’Exposició de Montjuïc, la qual, complementada amb els variats paisatges de la nostra terra -Montserrat, Montseny, Costa Brava, Mallorca i Pirineus-, constitueix un dels emplaçaments per a estudis cinematogràfics millors del món”. Aquesta és la pel·lícula. Story line. Tots els països han de somiar. La ficció ajuda a ser real. I Catalunya, per ser un “un país normal”, un estat, s’ha de veure i ha de ser vista. A tot el planeta. Catalunya plató natural. Catalunya fàbrica de somnis. Catalunya Hollywood estat. El cinema és una rampa de llançament de somnis. El demà s’ha de somiar. S’ha de veure. Veiem que el guió de Carner-Ribalta...

“La importància de la cinematografia moderna com a instrument d’art, de cultura i de propaganda nacional és cosa reconeguda universalment. La preponderància dels Estats Units, de la nova Rússia i de nacions tan joves com Txecoslovàquia, on la moderna civilització es deu en gran part a la cinematografia. Tota nació que avui dia aspiri a viure en un pla civilitzat i de progrés té la imperiosa necessitat d’organitzar la seva indústria cinematogràfica. Aquestes reflexions són les que m’induïren a abandonar les meves activitats als estudis cinematogràfics de Hollywood, i tornar a la meva pàtria per organitzar definitivament el nostre cinema”. Espòiler: Carner-Ribalta no se’n va sortir.

Els “41.000.000 de pams quadrats” del “Hollywood català” a Sabadell no es construeixen. Mil raons: campanya de l’estat espanyol contra el projecte. Retallada de les competències audiovisuals per l’Estatut de 1932. Mort de Macià el 1933. Fets d’Octubre de 1934. Rivalitats i enveges polítiques... Tot i això el “Hollywood català” és l’embrió del Comitè de Cinema de Catalunya de la Generalitat. Però tot va tornar a topar amb una altra pistola no de ficció, sinó real. Carner-Ribalta, com a comissari d’Espectacles de la Generalitat durant la guerra, va denunciar que els gàngsters del Sindicat Únic d’Espectacles de la CNT robaven els diners dels espectacles. La resposta va ser una entrada per a la pel·li: “Un passeig a l’Arrabassada”. Marxa a l’exili, però no hi ha final de la història.

Sense el Hollywood català de Carner-Ribalta no hi hauria Alcarràs de Carla Simón. Sense somni no hi ha realitat. Aquest és un país que ha somiat, ha desitjat, com un ruc real perseguint una pastanaga ideal, però també ho hem oblidat tot: somnis, persones, paisatges, país... tot. Ja hi eren. De sempre. Molts no els heu volgut veure. No els voleu veure. Ara, sí, voleu estar amb els guanyadors, amb els premis, amb els pagesos, amb els pobles... Abans, no. Carner-Ribalta o Carla Simón són una història de cinema existencial clàssic: res es pot fer sense somni, sense orgull. Però perquè avanci la pel·li, la indústria, la vida, el futur: res es podrà fer sense un estat d’ànim i un estat real. Perquè el pas de l’alegria, la comèdia, a la tristesa, el drama, és com la doble fulla d’un ganivet que es gira en un flist-flast. I sobre aquest gènere, Catalunya n’ha escrit milers de guions i n’ha estrenat milers de pel·l is, però el final sempre és el mateix: no veu ni un ral però sí molta sang.