Alfons XIII i Joan Carles I amb barca

El divendres 23 de maig de 1930, després de dinar, a tota la canalla del col·legi puça del Tossal els ordenen marcialment sortir de classe. Caminen el quilòmetre bo-bo que hi ha entre l’escola i el pont que separa el cementiri nou de l’església de Sant Bartomeu. Els afileren com un petit exèrcit. Les armes a les mans. Callats i quiets fins a nova ordre. La meva padrina Rosa Finestres Oliva té 9 anys. Què esperen?

Alfons XIII i el seu seguici baixen amb barques pel miracle. El rei ve a veure el que en el seu moment (mitjans del segle XIX) va ser l’obra hidràulica més important del món: el canal d’Urgell, que neix al Tossal. Quan el rei està a punt de passar pel pont els nens agiten obligatòriament, pedagògicament i gens adoctrinadament, una bandereta espanyola que els hi col·loquen a les manetes. També hi ha veïns del poble reclutats democràticament per aplaudir i cridar com simis espasmòdics autòctons. Les barques passen afuades per la llarguíssima llengua d’aigua i es perden, s’esfumen, a la corba del pont de les Tortugues. La barca del rei després s’atura.

Baixa la tripulació tipa, farta, a punt de rebentar. Venen del supertiberi a la presa del Tossal. Desembarquen, ben torts, a la finca de La Peixera. Casalot gegantí camuflat per guardians de xops. El rei i comitiva entren amb missió i arriben a un corral aïllat, apartat, apamat, controlat, tancat, sense llibertat. De sobte surten unes perdius i guatlles marejades, desorientades, anarquitzades. El rei, escopeta en mà, els hi va fotent a mig metre. Pim, pam, pum. Van caient tot aquell escamot de potes embogides. Cap passa més. Paradoxalment, al cap d’una mica més d’un any (l’abril de 1931), el rei passaria a ser una de les criatures més ràpides del planeta. Alfons XIII va fugir per cames quan va arribar la República. El poble el va batejar com el Cametes. Les seves articulacions plenes de por, desesperació i impotència el duen veloçment a morir a l’exili de Roma.

Un segle després, el net d’Alfons XIII torna del seu exili d’Abu Dhabi, de Mercuri o de Disneyland. Després d’haver fet caceres controlades de lleons als corrals de Botswana o de qualsevol lloc del planeta. Després de tantes coses. De maletes plenes de diners, de sacs d’influències, de cabassos de corrupteles. De tot i més disparant a tort i a dret. Torna el rei Joan Carles i torna amb barca ociosa per les aigües propagandístiques de Sanxenxo (Pontevedra). I també hi ha persones estirades cap a la robotització del moment cridant emocions de taüt i fent voleiar banderetes espanyoles no-nacionalistes. Tot com en dies del seu avi. Tot com sempre. Perquè l’estat espanyol és una rotonda: gira, gira i no hi ha sortida.

El rei no és el rei. El d’abans i el d’ara. El rei és una figura dels escacs de l’estat nacional-judicial-letal espanyol. El rei és un putxinel·li. Hi ha més drap que pell, tot i que ell sigui pell, però el drap mana, representa, exhibeix: el drap és el poder, el regnat. El rei és un preservatiu usat per assegurar la natalitat pura i casta i una, gran i lliure d’Espanya. El rei és un nino, una titella, de colors, que viu rebé, que es diverteix, que s’entristeix, que tot el que vulgueu, però que fa el paper de l’auca. Farà el que farà. Dirà el que dirà. No ho fa ell. No ho diu ell. Fixeu-vos què li van fer dir al seu avi aquell maig de 1930 que va visitar la presa del Tossal.

Ho sabem, el que li van fer dir. I va dir això, Alfons XIII: “¡Viva Cataluña! ¡Que es lo mismo que decir Viva España! ” Doncs no, rei. Doncs no. I això ho diuen, ho repeteixen, abans i ara, un socialista, un popular, un Ciutadans, un Vox, un el que sigui espanyol. Només espanyol. Sempre espanyol. Un loctite polític unit per l’espasa de la llei i la propaganda de bandereta de colors de sang. Un corral frenopàtic polític i humà sense llibertat. Per això aquesta bogeria d’un estat, en mal estat, que es defineix com a monarquia parlamentària. Perdoni? Tot no pot ser. Això és un oxímoron tirat com a pinso droga per als animals del corral. És Espanya, no és el rei. El rei marxa, torna, però Espanya es queda. Sempre es queda i sempre dispara a les perdius i a les guatlles, que cauen, generació rere generació. Som criatures dins un corral letal.