RAONS

D’una altra manera

La lliçó que ha rebut la dreta espanyola val també per a l’independentisme: estem en una altra etapa

A Waterloo -i al Palau de la Generalitat, que és més preocupant- s’entesten a viure uns metres per sobre de la realitat. L’anunci des de Brussel·les dels dos presidents, l’ANC i el fantasmagòric Consell de la República d’ impulsar una iniciativa davant la Comissió perquè sancioni Espanya per violació de drets fonamentals és un brindis al sol que podria no superar l’acceptació prèvia al procés de recollida de firmes.

És comprensible que Puigdemont busqui l’agitació permanent per sobreviure en política. Però hauria de ser conscient que les institucions europees no faran cap pas per intervenir en la qüestió catalana i que, passat l’impacte de l’1-O, l’opinió pública europea és ben aliena al problema. El que més ha cridat l’atenció dels diaris estrangers sobre el 28-A és el resultat de Vox.

Puigdemont i el seu entorn cauen en el mateix error que la dreta espanyola: s’han quedat ancorats en els estats d’ànim de la tardor del 2017. I avui les fases emocionals es cremen ràpid. De la mateixa manera que l’apel·lació al mandat del 1-O ja no és gaire més que una jaculatòria, la tensió ha baixat sensiblement, com va certificar el vot de diumenge passat. I si queden signes de retorn de la tempesta és perquè està pendent el judici del Suprem, el més gran error estratègic dels poders espanyols, l’únic fet que podria acabar arribant a una instància europea: el Tribunal d’Estrasburg.

La lliçó que ha rebut la dreta espanyola val també per a l’independentisme. Estem en una altra etapa. Els espanyols han vist que l’escalada de l’octubre no va fer cim i van donant l’amenaça per amortitzada, els catalans han viscut els molt alts costos de no haver parat a temps i la consciència que les coses han d’anar per un altre camí qualla dia a dia. Gestos com el de Waterloo no serveixen ni per fer pressió a la investidura. És al Palau de la Generalitat on s’han de fer les coses d’una altra manera: rellançant l’acció de govern, recuperant la dignitat institucional, apujant el nivell de l’exigència en lloc de premiar la indecència (com en el cas de Núria de Gispert) i assumint amb maduresa política el canvi d’estratègia imprescindible per captar les oportunitats.

Més continguts de