L’altra PCR que Illa no voldrà fer-se
Aquest diumenge sabrem com queda el Parlament i, eventualment, si la fragmentació ho permet, qui dirigirà el país els pròxims anys. Un país que seguirà marcat per la doble crisi sanitària i econòmica del coronavirus i per la crisi del desencaix nacional. Ni la primera ni la segona no tenen fàcil solució i totes dues demanen capacitat de lideratge, de consens i de diàleg. Del virus, com a la resta del món, se’n va aprenent sobre la marxa, i no és gens obvi l’equilibri entre salut i economia. La sortida de la pandèmia serà lenta i insegura. Ja veurem si a l’estiu venen els turistes i, per tant, fins a quin punt tenim una certa normalitat social que ens permeti recuperar el pols a les empreses, les llars, el carrer, l’educació i, per descomptat, a la sanitat. En tot cas, vacunes, PCR i mascaretes passaran a formar part de les nostres vides durant molt de temps. I la remuntada econòmica i, per tant, la lluita contra l’exclusió social serà complicada.
Però avui vull parlar de l’altra crisi, la pròpiament política. El Procés (2010-2017) va donar pas a una forta repressió policial i judicial que fa tres anys que dura, i a la desorientació d’un independentisme ferit en els seus lideratges i agrament dividit. Un independentisme que no ha perdut gaire suport ciutadà, però que roman desorientat. És probable que ara torni a sumar una majoria clara, que, tanmateix, segurament serà poc operativa, potser fins i tot amb un nou actor: el PDECat. La pluralitat sempre ha estat l’arma de doble tall del catalanisme, al si del qual hi han conviscut opcions de dreta (ara PDECat), centredreta (JxCat), centreesquerra (ERC) i esquerra (CUP). Al costat unionista hi ha la mateixa diversitat, però més escorada a la dreta, com sembla que confirmarà l’entrada de Vox al Parc de la Ciutadella.
El que està en joc aquest 14-F és veure si hi ha prou voluntat per girar full, però no del sobiranisme, com pretén el candidat socialista Salvador Illa –pròpiament el Procés ja fa tres anys que es va acabar–, sinó de la resposta repressiva de l’Estat, que és l’etapa en la qual som, marcada per l’esperit revengista del nacionalisme espanyol. El fet que a Madrid hi hagi una coalició d’esquerres hauria de permetre obrir un nou temps de diàleg i negociació. El previsible enfortiment del PSC a Catalunya en detriment de Cs també hi hauria d’ajudar. La responsabilitat i l’oportunitat de la distensió la tenen els socialistes. I, a l’altra banda, els agradi o no, hi trobaran una majoria independentista el mínim denominador comú de la qual és el que descric com l’altra PCR: Pro Catalan Referendum. D’aquesta PCR, d'entrada Illa tampoc voldrà ni sentir-ne a parlar. Però és el que hi ha.
Amb tots els matisos que es vulgui, amb la retòrica més inflamada i reactiva dels uns o amb les ganes de tocar de peus a terra per seguir avançant dels altres, tots els partits independentistes van per la via, com a opció més desitjable, d’un referèndum acordat. També els comuns defensen aquesta sortida que està, de fet, en l’origen del mateix Procés: el dret a decidir. És l’aposta democràtica àmplia de la societat catalana. Ignorar-la és seguir negant la realitat. Evitar donar-li una resposta política, com ha fet fins ara l’Estat, delegant en la repressió del poder judicial, és mantenir el bloqueig i seguir enverinant la convivència. El primer pas, reconegut pel mateix vicepresident del govern espanyol, Pablo Iglesias, hauria de ser acabar amb l’anomalia dels presos i exiliats polítics, el vot d’algun dels quals, per cert, ha estat decisiu per a la governabilitat d’Espanya.
La superació de la repressió és el que pot donar peu a un nou marc polític que tard o d’hora desemboqui en un referèndum acordat. És el punt de trobada. La resta és allargar l’agonia, la bronca i la inestabilitat. A Catalunya i a Espanya.
Ignasi Aragay és director adjunt de l'ARA
