CRÍTICATV

Els àngels de la guarda de l’Egeu

Un altre documental del Sense ficció de TV3 que dies després de veure’l encara et ballen pel cap imatges, frases, emocions, persones, rostres i instants. To Kyma és una bufetada de realitat a la cara de l’espectador. Relata el dia a dia d’un grup de socorristes que han creat l’ONG Proactiva Open Arms per salvar vides dels refugiats que travessen l’Egeu des de Turquia. Instal·lats a l’illa de Lesbos, s’han convertit no en una ajuda sinó en el principal sistema de rescat. Els àngels de la guarda dels milers de persones que diàriament arriben en pèssimes condicions a territori europeu. És fàcil lloar el documental To Kyma perquè la immensa generositat i esforç titànic dels socorristes t’arrossega poderosament. Però és que la qualitat audiovisual del projecte és incontestable. El documental està executat amb el mateix rigor i professionalitat amb què Proactiva Open Arms treballa a les platges de Lesbos.

To Kyma és un reportatge carregat d’emocions, instants dramàtics, moments colpidors... però mai cau a voler potenciar-ho amb sintonies, muntatges èpics ni efectismes estètics. Les escenes són captades sempre amb una distància periodística, en cap moment es recrea en el drama ni les llàgrimes dels refugiats. Mostra però no furga. I segur que escenes colpidores no els en devien faltar. Hi ha un respecte absolut per la privacitat del refugiats. Per descomptat hi apareixen i se’ls entrevista de manera puntual. Però en cap moment hi ha l’abús d’autoritat de la càmera per sobre de la fragilitat de les persones. Tampoc hi ha una recreació específica de les imatges amb els nens i nadons. N’hi ha a centenars, s’hi fa referència de manera habitual perquè generen una sensibilitat especial i un instint de protecció més fort dels socorristes. Però així com en molts reportatges sobre l’èxode europeu s’utilitzen els nens com a mecanisme per estovar l’espectador, en aquest documental no ho tenen com un recurs obvi, fàcil i emotiu.

És evident que una de les prioritats editorials de To Kyma ha sigut preservar la dignitat que la guerra, les màfies i Europa han pres als refugiats. En el documental no cal èpica ni heroïcitat afegida perquè és inherent al relat. Tampoc cauen en la glorificació dels protagonistes. Es manté un equilibri molt pertinent entre l’explicació del drama dels refugiats, la decepció i vergonya de les institucions europees i la feina més estricta dels socorristes. To Kyma comença i acaba, però, amb l’angoixant imatge d’una armilla salvavides surant a l’aigua. Perquè, al capdavall, t’adones que en un reportatge sobre herois i supervivents, el regust més amarg te’l deixen els que no hi surten: els morts.

Més continguts de