Anhelem un altre començament
Passen el dies i ja no sabem en quin vivim. Avui és diumenge? Tancat a casa pots perdre fàcilment la noció del temps. Tots els dies semblen iguals, pastats, encadenats. No venen convidats, quasi no surts al carrer, hi ha aquest silenci misteriós, com si la ciutat, esporuguida, s’aguantés la respiració amb l’ai al cor. Tot és un gran murmuri a mitja veu. Ens vigilem els uns als altres, respirem fondo sense fer soroll, ens mirem de reüll. Ni els veïns no gosen quasi dir-te bon dia. Tothom tancat en la seva por, la seva angoixa, el seu racó del pis. Els somnis també s’han fet claustrofòbics. De dia ens enclaustrem, de nit ens regirem. No hi ha gaire a recordar.
Una gran presència insidiosa, que és la suma de noves absències, ens aclapara: el recompte dels contagiats i els morts. Totes les pantalles, ara sí definitivament convertides en la nostra finestra al món, vomiten minut a minut les dades de la magnitud de la tragèdia. Encara que no ho vulguis, el drama t’entra a casa, invasiu: t’imagines passadissos d’hospital plens a vessar, el personal mèdic sobrepassat, les llàgrimes dels familiars que no poden acomiadar els seus morts, infants que riuen i ploren sense solució de continuïtat engabiats entre quatre parets, les ganyotes de desconcert de la gent quan li diuen que s’ha contagiat... A mi no em tocarà, oi?
Hem passat dels temps grisos als temps foscos. Ha vingut la primavera i gairebé ni ens n’hem adonat. Els arbres han brotat, despunta la verdor i el pol·len s’escampa per l’aire. Què donaríem ara per notar la nostra al·lèrgia? Les mascaretes, la por i la culpabilitat -de què?, què hem fet malament per rebre aquest càstig?- no ens deixen gaudir de la vida que empeny, sempre ambigua i ondulant. No ens podem tocar, no ens podem olorar, mantenim les distàncies, quasi no ens mirem. Només queden les paraules, i encara, gasius, les fem anar amb prudència, engabiats en la nostra angoixa, desconfiats. ¿Es pot viure així, sense contacte físic, sense carícies ni besades ni abraçades? Aviat ens haurem de dir: “Així ens estimàvem”. Abans de l’epidèmia, el món era incert, també, però espontani i lliure. Podies anar on volies, fins i tot podies gosar tocar un desconegut. Quins temps, aquells. Qui hauria dit que els enyoraríem?
Ara ja no. Prohibit arriscar, estimar a l’atzar, imaginar. Entenc que als joves els costi tant confinar-se, que vol dir renunciar a tota descoberta física, a tota aventura. Calculem els moviments, els gestos, els recorreguts. Minimitzem el perill. El virus pot ser pertot arreu. Metges i científics no donen l’abast. És un enemic imprevisible, esmunyedís, astut. Ara mateix és el fantasma que dona sentit -però quin sentit?- a la nostra vida. El notem proper, assetjant-nos, maligne.
Com es construeix un oasi així? Com fer del nostre racó de món, del nostre pis, de la nostra soledat acorralada, un espai de llibertat i estimació? ¿Tornarà mai la vida a ser la d’abans? ¿Sabrem gaudir en el futur del que teníem i no apreciàvem? L’epidèmia també són totes aquestes preguntes que acompanyen el daltabaix sanitari, econòmic, educatiu, cultural, esportiu... L’epidèmia va més enllà: qüestiona no només el sistema d’organització política i social, sinó també les nostres il·lusions, la nostra intimitat, el sentit que donem a l’existència, la capacitat d’estimar, ho qüestiona tot. Ho hauria de qüestionar tot.
Avui és diumenge i no sortirem a fer el vermut, no dinarem amb els amics, no visitarem els avis, no passejarem en bicicleta, no comprarem flors ni ens regalarem llibres. No contemplarem l’horitzó. No omplirem els pulmons d’energia. Com ahir, com demà, ens quedarem a casa esperant que tot això s’acabi. Per poder recomençar. Anhelem un altre començament.
