L’aniversari del fill de la senyora Pi
Aquest any el fill de la senyora Pi fa quinze anys i la senyora Pi li vol fer una festa sorpresa per arreglar una mica la relació, que està sota mínims. Va crear un grup de WhatsApp amb els sis amics de sempre i els va proposar de quedar-se a sopar i a dormir (a sopar pizza i a no dormir gens, ja s’entén). Va procurar no semblar massa boomer, al grup de WhatsApp, no dir coses com “us deixarien quedar a dormir?”, perquè a aquestes edats ja no s’ha de preguntar, ni demanar permís. Tampoc no els ha volgut dir (gaires vegades) que, sobretot, no ho xerrin al Pol, que és sorpresa. Li ha costat de quadrar-ho tot (ella sempre ho diu així) perquè els adolescents triguen molt a contestar. Ara, quan falta una hora perquè arribin, fa el que tenia previst. “Pol! –li diu, com qui no vol la cosa–. M’hauries d’anar al contenidor a llençar les escombraries”.
El fill no es mou del llit on s’estava ajaçat. “Després...”, remuga. Però esclar, no pot ser després perquè els amics arribaran ara, ara mateix. “Ves-hi, que és urgent!”, insisteix. Però el noi segueix sense moure’s. “Urgent no és, mama!”, mastega. I continua ajaçat. “Pol, has d’anar a llençar les escombraries, que fan pudor. Hi has d’anar ara!”, es desespera ella, que no havia previst, esclar, que el fill no li faria cas. “Si han fet pudor tota la nit poden fer una mica més de pudor, ja hi vaig després, ara estic jugant”, remuga ell. “Pol! –crida la senyora Pi, fora de si–. Et demano que vagis a llençar les escombraries, sisplau, no t’ho vull repetir, perquè si t’ho haig de repetir et castigaré!”. El noi se la mira. “Estàs histèrica! No soc el teu esclau. Hi aniré, però no ara, no hi haig d’anar quan tu vulguis!”, crida.
“Pol, Pol! Has d’anar a llençar les escombraries”, somica la senyora Pi. I llavors el fill, en veure que li cauen les llàgrimes, crida: “Estàs boja! Vaig a llençar les escombraries i de passada a donar una volta. No m’esperis a sopar!”. I dona un cop de porta i surt del pis. La senyora Pi, plorant, pensa que potser tornarà, perquè, ara ho veu, se n’ha anat sense les escombraries.
