27/02/2019

¿França i Alemanya s’estan separant?

4 min

Són temps difícils per a la Unió Europea. Les notícies procedents de la Gran Bretanya són cada dia més depriments. Itàlia està dirigida per un govern dissident que busca una confrontació oberta amb França. Hongria i Polònia s’endinsen lentament en l’autoritarisme. I ens encaminem cap a unes eleccions europees, al maig, en què els partits populistes podrien guanyar més terreny.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

És temptador, doncs, veure una escletxa d’esperança en un acord entre Alemanya i França, anunciat el 22 de febrer, per a un pressupost de la zona euro. Potser, després d’anys de retard, París i Berlín agafen finalment la iniciativa i reverteixen la lenta desintegració d’Europa, aparentment imparable.

Però anem a pams. És cert que els dos països han fet tot el possible per amagar les seves diferències amb demostracions retòriques d’unitat. Al novembre, el president francès, Emmanuel Macron, va ser al Bundestag alemany per pronunciar un discurs que commemorava el centenari del final de la Primera Guerra Mundial. Va descriure sense embuts la relació franco-alemanya com un “amor” nascut de les nombroses catàstrofes del segle XX. El 22 de gener els dos països fins i tot van renovar els seus vots, per dir-ho així, firmant una actualització del Tractat de l’Elisi del 1963, que va anunciar una nova era de respecte entre els dos antics enemics.

En aquestes ocasions, Alemanya semblava disposada a adoptar la línia francesa respecte a Europa, cosa que Macron va exposar en un discurs a la Universitat de la Sorbona el setembre del 2017: la idea d’una “Europa sobirana” més sòlida, amb una forta política exterior i de defensa comuna, una “Europa que protegeixi” els seus ciutadans.

Macron creu, i sembla que Alemanya hi està d’acord, que les atrocitats del segle XX ja no són suficients per justificar tot l’esforç per integrar Europa, sobretot la noció d’una sagrada unió franco-alemanya. Al gener, parlant a Aquisgrà, Alemanya va dir que la reconciliació d’una Europa que temps enrere estava en guerra era “chose faite” (“missió complerta”). Tots dos països coincideixen que moltes de les veritables amenaces per a la pau europea avui es troben fora de les seves fronteres. Entre d'altres, el terrorisme, la nova competència entre les grans potències de la Xina i els Estats Units i les interferències russes en les eleccions europees. Es necessita un nou discurs, i cal que sigui pràctic, no pas pseudoreligiós.

Però la retòrica és fàcil. En canvi, projectar-la en una visió unificada convincent, per no parlar de polítiques concretes, és molt més difícil. I fins ara, quan es tracta d’anar més enllà de les paraules, la distància entre els dos països és cada vegada més gran.

Vet aquí uns quants exemples. Alemanya i França estan profundament en desacord sobre quina ha de ser l’estratègia en relació amb les negociacions comercials entre Europa i els EUA, tot i l’amenaça dels aranzels nord-americans sobre els automòbils. L’economia alemanya es basa en les exportacions als Estats Units, sobretot de cotxes, i acceptaria de bon grat unes importacions agrícoles més elevades que compensessin el seu superàvit comercial en els productes manufacturats. Però França, amb un fort lobi agrícola, fins ara s’ha resistit a fer aquestes concessions.

O pensem en les tensions per establir un acord d’última hora sobre el controvertit gasoducte Nord Stream 2, que, un cop enllestit, portarà el gas natural rus a Alemanya i a l’Europa occidental. França havia pressionat per un control europeu sobre les negociacions, mentre que Alemanya insistia a encapçalar-les. Alemanya, que acull diverses empreses involucrades en el consorci liderat per Rússia que construeix el gasoducte, hi dona suport. Per contra, gran part de la resta d’Europa es mostra escèptica, per no dir temorosa, davant l’amenaça geopolítica que comporta. El fet que França permeti a Alemanya seguir sent la negociadora principal no oculta la seva profunda discrepància filosòfica: mentre que França insistia en una acció europea col·lectiva, Alemanya defensava el seu interès per sobre del dels seus veïns.

La llista continua en el camp de la política de seguretat i de defensa. L’any passat Alemanya va aturar unilateralment les exportacions d’armes a l’Aràbia Saudita després de l’assassinat del periodista Khamal Kashoggi –tot i que els dos països s’havien compromès a coordinar les seves polítiques d’exportació–, i això va indignar França. Els dos països difereixen a l’hora d’avaluar la relació transatlàntica i decidir quina ha de ser la reacció davant de l’expansió geopolítica i tecnològica de la Xina. (Sí que es van comprometre a renovar la seva cooperació en el desenvolupament d’un substitut per a l’Eurofighter Typhoon, però això va ser una decisió comercial més que no pas política).

En públic, Macron i Angela Merkel es mostren amistosos, i ningú no alerta d’una crisi política –encara no–. Però la resistència d’Alemanya a assumir la visió de Macron d’una nova entesa europea significa que, ara com ara, els dos països segueixen allunyant-se.

Desgraciadament, Alemanya sembla que encara no té cap mena de sensació d’urgència. No té una visió competitiva, sinó més aviat un propòsit competitiu. Potser s’ha tornat autocomplaent en una època en què el seu domini econòmic del continent ha fet que massa sovint, per bé o per mal, aconsegueixi imposar-se a l’hora d’establir polítiques de la Unió Europea.

En una Unió Europea que es fractura, a França i a Alemanya els pertoca mantenir la cohesió, cosa que vol dir que Alemanya s’ha de comprometre, encara que això tingui un cost polític dins les seves fronteres. Dissimular l’estancament sota una espessa capa de paraules amoroses no serà suficient per superar els problemes de la relació franco-alemanya. A França i Alemanya no ens falta amor. Ni tan sols ens falta comprensió. El que ens falta és acció.

stats