Ser anormal

Dues voltes em van expulsar dels Jesuïtes, una dels rics i l'altra dels pobres (al col·legi dels pobres t'ensenyaven un ofici, just el que jo no volia aprendre). " Su hijo puede, pero no quiere ", va informar a ma mare el padre prefecto , un català que ens castigava si ens escoltaven parlant valencià al pati. Mon pare no hi va assistir el dia que m'expulsaren. Era delicat i sensible als disgusts. Vaig ser fill d'una mare autoritària i un pare inútil. L'expulsió fou una tragèdia familiar. Sis mesos més tard m'expulsaren de l'altre. Només em van matricular al que en deien dels "pobres" vaig fer colla amb els més indesitjables del col·legi, que eren, d'altra banda, els més divertits. Fèiem "futxina" (campana), almenys, tres vegades per setmana. Aquí, els capellans eren més tolerants. Si et sorprenien fumant havies de pagar un paquet de la marca requisada. Nosaltres fumàvem Bisontes i així que venia l' hermano canviàvem a Peninsulares, més barat. "Usted, Torrent, es un anormal. Ha tenido la oportunidad en el otro colegio de ser alguien en la vida y no será nada ni siquiera en este ". Perfecte. Si alguna cosa volia ser jo era no ser res.

Per acabar-ho d'adobar em vaig aficionar a l'equip del Llevant, el club dels pescadors, dels barris marítims, dels malparlats, malgrat que mon pare em duia a la tribuna de Mestalla, on s'aplegava la gent fina i urbana. No hi havia color: a Vallejo, les peixateres, generalment dones que pesaven a la vora dels noranta quilos, no sols es cagaven per norma en els familiars de l'àrbitre, sinó que si la injustícia esportiva era evident, l'ajudant, que per les dimensions del camp corria prop de la graderia, s'enduia un colp de paraigües al tos. Sens dubte, aquella gent m'entretenia més que la de Mestalla. Aleshores jo tenia catorze o quinze anys.

als quinze anys, tot intentant reblar el clau de la meua anormalitat em vaig fer del Barça, quan tothom que m'envoltava era del València i tenia el Reial Madrid com a segon equip. "Esperit de contradicció", exclamava ma mare desesperada. "Mataràs ton pare d'un disgust", em coaccionava. Un dia, vaig arribar a casa sobre les cinc de la matinada. Ella m'esperava. Mentre em dirigia a la meua habitació m'encalçava amb tota mena de premonicions més o menys profètiques. Fatxenda com era, li vaig adreçar una mirada desafiant. Em va alçar la mà per agredir-me. La vaig aturar: "Demà me'n vaig de casa". No s'ho va creure.

L'endemà, però, vaig eixir sense rumb i vaig tornar a la nit perquè tenia gana. Això sí, vaig exigir una habitació a part per a mi i el gos, Rufo, un perdut com jo que em vaig trobar pel carrer. Feia de tot fins que vaig trobar feina en una empresa de carn que servia als carnissers, DISCARSA, l'amo de la qual era cunyat de l'escultor Andreu Alfaro. L'horari, des de les quatre i mitja de la matinada fins a les dues de la vesprada; el jornal, deu mil pessetes al mes. Una putada d'ofici compensada en el fet de ser jo, un anormal entestat en la drecera incorrecta.

a poc a poc traçava la meua vida segons els meus projectes: Anar en la direcció contrària. Vivia a les nits, treballava als matins, dormia a les vesprades. "No seràs res", em repetien, i quan més m'ho deien més satisfet em sentia. L'únic que pretenia era tocar els collons a l'ordre social establert. Tanmateix, la subversió política no em va interessar fins més tard. Els militants antifranquistes (em van dur a una reunió d'un grupuscle d'extrema esquerra) tenien moltes normes, deures, obligacions històriques, massa pautes. M'estimava més la gent que incomplia totes les regles, les dels uns i les dels altres.

passats els anys, assolida la consciència de pertànyer a un país i les variants socials, pensava que durant una època de la meua vida vaig perdre el temps. Greu error. Els meus anys d'anormalitat em van regalar una visió esplèndida sobre l'espècie humana. A: Darrere d'un vividor hi ha una persona ferida per la vida. B: Les persones més tolerants són els golfos o els de molta vida acumulada; han vist i han fet de tot i no els costa res entendre les febleses humanes. Més encara: sense aquells anys d'anormal no hauria pogut escriure, per exemple, Gràcies per la propina i altres novel·les emergides d'una actitud vital contra corrent. Aquest article ve a compte que dimarts és el meu aniversari i tinc la sensació que he viscut dues vides. Amb tot, em rebel·laré perquè no em passe allò que Alfredo Mastroiani deia a Jeanne Moreau, a La notte : "Abans tenia idees, ara només tinc memòria".