L’antipujolisme després de Pujol

MARÇAL SINTES
MARÇAL SINTES Periodista. Professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL)

Diria que s’ha estudiat poc un fenomen que ha sigut, i en part continua sent, clau per entendre la política catalana dels últims gairebé quaranta anys. No és sols un projecte polític i ideològic, sinó també una mena de fixació que en certs moments va esdevenir una obsessió per a determinats sectors, especialment de l’esquerra, és a dir, del PSC i d’Iniciativa (i el PSUC). Parlo de l’antipujolisme, les traces del qual arriben, per bé que debilitades, fins als nostres dies.

Fa anys que Pujol viu al marge del dia a dia polític. Tanmateix, la seva ombra continua present, no acaba de diluir-se. Això no es deu tant als pujolistes que queden com, sobretot, als enemics del que ell va representar. Per a aquells que valoren positivament la figura i l’obra de Pujol no és fàcil avui fer-ne una defensa. Tampoc no és aquest l’objectiu d’aquestes ratlles. Voldria deixar escrit, però, que la història valorarà molt millor Pujol del que avui sembla ser el consens general sobre qui durant 23 anys va ser president de la Generalitat.

Tornem a l’antipujolisme, que solia referir-se al règim pujolista o, també, a la dictadura pujolista. Aquest corrent, aquest moviment, neix d’un ressentiment originari provocat per l’aspra derrota de les esquerres en les eleccions celebrades el dijous 20 de març de 1980. El PSC i el PSUC tenien coll avall la conquesta del poder. Però Jordi Pujol va guanyar i les coses es van tòrcer. Més encara: aquella sorprenent victòria va donar pas a altres victòries igualment enutjoses. El líder de CiU no deixaria el poder fins al 2003, amb el primer tripartit, aliança unida per una argamassa un dels elements de la qual era l’antipujolisme.

La sorpresa del 1980 no va tenir conseqüències només polítiques. També en va tenir, i profundes, en el món de la cultura, la universitat i els mitjans de comunicació, esferes aleshores fèrriament dominades per les esquerres. Van ser molts els que, en aquests àmbits, van quedar marcats, mentalment programats, per la frustració. L’anomenada Catalunya dual s’explica en gran part per aquest fenomen, atès que les esquerres van utilitzar a fons les plataformes al seu abast, com l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, per combatre el projecte pujolià. Durant els anys de la guerra, de lluita per l’hegemonia -en termes gramscians-, que van ser especialment intensos quan Pujol era a la Generalitat i Pasqual Maragall a l’Ajuntament de Barcelona, Catalunya va tenir doblades un grapat d’institucions, entitats i associacions. Unes eren pujolistes, les altres antipujolistes, és a dir, socialistes amb l’empelt postcomunista.

Dèiem que l’ombra de Pujol no acaba de diluir-se. Dit altrament, l’antipujolisme ha perviscut enllà del pujolisme contra el qual va néixer i al qual va combatre amb totes les arts i armes.

Des de l’independentisme irredemptista, per exemple, és habitual sentir com es titlla els que aposten per estratègies de caràcter realista o pragmàtic de voler tornar al “peix al cove”. Que és com dir als temps de Pujol. Al seu dia, ERC va desconfiar d’Artur Mas, i a continuació fins i tot de Carles Puigdemont, en considerar-los contaminats pel pujolisme i, per tant, sospitosos de no ser realment independentistes, de no ser-ho de veritat. Tant és que Artur Mas s’assembli -per caràcter, per idees- a Pujol menys que un ou a una castanya o que Carles Puigdemont sigui segurament el convergent menys convergent que ha existit mai.

Per part de l’unionisme, contràriament, s’ha acusat i es continua acusant Pujol de ser el veritable culpable del gir independentista dels catalans. L’esforç del líder de CiU per recuperar la llengua, la cultura i la identitat catalanes, seriosament malmeses per la dictadura de Franco, és vist, des d’aquesta trinxera, com un pla d’enginyeria social que, amb el pas dels anys, ha portat al conflicte actual entre Catalunya i Espanya. Si no hagués estat per Pujol, no seríem aquí, repeteixen els que preferirien no una Catalunya nació sinó aquella “ región del noreste peninsular ”.

L’esclat del PSC va fer que alguns dels en altres temps destacats antipujolistes ingressessin a les files independentistes. El mateix va succeir en l’òrbita d’Iniciativa. Altres, però, s’han quedat on eren o s’han passat, per exemple, a Ciutadans. Així, entre els més furibunds enemics del sobiranisme trobem també un grapat d’antics progres antipujolistes. Un espanyolisme radical i contrafet ha sigut en moltes ocasions la via per donar sortida a aquell rancor adquirit fa una eternitat.

Més continguts de