La democràcia buidada

“Temo per la nostra preciosa democràcia, som en un moment de risc de conflicte civil”. Firmat: Jimmy Carter, expresident dels EUA.

No hi ha dubte que la democràcia a tot el món està sent víctima de la seva pròpia grandesa: les llibertats que defensa inclouen la de parlar-hi en contra i carregar-se-la democràticament. Però encara que Trump abusés d’aquesta llibertat, i encara que menteix com aquell que respira, no va enganyar ningú. Poc abans d’assolir la presidència va declarar: “El poder real és la por”.

I si la por va triomfar de la mà de la mentida és perquè tant la por com la mentida ja s’havien incrustat en la pràctica democràtica feia temps. La desgraciada presidència de Trump és una manifestació metastàtica d’un problema anterior, el del buidatge de la democràcia.

Han buidat la democràcia les campanyes presidencials que costen més de més de mil milions, pagades per grans corporacions d’interessos que després s’ho cobren en adjudicacions, desregulacions i rebaixes d’impostos mentre clamen pel dèficit públic. Buiden la democràcia els que canvien els límits de districtes electorals per assegurar-se la victòria, els que glorifiquen l’exèrcit per enriquir-se amb el negoci del complex industrial-militar, els que espanten la gent amb el terrorisme i a continuació li venen un rifle per defensar-se, i els que financen mitjans que minimitzen el canvi climàtic i fan creure que adoptar un sistema de sanitat pública és entregar el país al socialisme.

Trump va guanyar perquè es va trobar mitja feina feta. Si la democràcia no defensa l’interès general, si la democràcia és invocada com un fre per a les aspiracions democràtiques (cas espanyol en relació amb Catalunya), ¿qui troba que sigui preciosa i que valgui la pena sortir a defensar una carcassa buidada?