L’enciam que no volia ningú

Dimarts, per primera vegada a la meva vida, vaig fer cua per entrar en un súper a comprar menjar. No era pas cap drama, eh? La gent guardava la distància amb calma, un vigilant ens feia entrar educadament de tres en tres i, un cop a dins, hi havia gairebé de tot. En el "gairebé" hi ha la diferència. Les lleixes i les neveres estaven menys plenes. Hi havia algunes caixes buides de fruita i verdura. Només quedava un enciam i vaig pensar que estava de sort i m’emportaria l’últim. El vaig prendre però estava rovellat: no l’havia volgut ningú. Jo tampoc, i allà el vaig deixar. Per un moment vaig pensar que potser arribaria el dia que l’agafaria sense dubtar-ho. Només em va quedar el consol de recordar que sempre he donat gràcies de viure en un racó de món i en un temps en què mai no m’ha calgut fer cues per comprar menjar.