La balada dels presos il·lustres
PeriodistaAl Nàpols de les quatre barres hi havia una presó llegendària, glossada en un antic romanç rescatat pel grup eivissenc Uc, amb la preciosa veu d’Isidor Marí, i més tard versionada per la preciosa veu de Gerard Quintana. A les primeries del segle XV van tancar-hi per raons polítiques el poeta Jordi de Sant Jordi. Hi va escriure el poema que es coneix amb dos títols, Presoner i Desert d’amics, musicat i entonat per la preciosa veu de Raimon.
Jordi de Sant Jordi versifica el dolor de les precàries condicions de la reclusió, al damunt allunyada de familiars i amics, i denuncia amb contundència la causa injusta que l’ha privat de llibertat: “Ma voluntat e pensa caitivada, / me trob del tot en mal poder sotmés”, que transcrit acadèmicament per Josep Palomero al llenguatge actual diria “Amb la voluntat i el pensament captius, / em trobe completament sotmès a un mal poder”. Desgraciadament cal el llenguatge actual, perquè desgraciadament el tema és a les coordenades d’espai i temps que ens toca viure.
La memòria escrita de la presó política és tan llarga com brillant; brillant la dels presos, perquè els que els van sentenciar o bé han tingut la sort de ser imperceptibles a la història o bé hi han entrat per les ombres obscurantistes de l’oprobi. Podríem començar per les epístoles de sant Pau escrites a la presó (probablement Cesarea i Roma), seguir per la literatura filosòfica de Bernat Metge (Barcelona), arribar a la lúcida teoria política d’Antonio Gramsci (Torí) i concloure al patrimoni humanitari del gran Nelson Mandela (Robben Island). Recordant els versos de Fray Luis de León (Valladolid), “aquí la envidia y mentira / me tuvieron encerrado”, i la balada d’Oscar Wilde (Reading), “I walked, with other souls in pain, / within another ring, / and was wondering if the man had done / a great or little thing”.
És una constant, “nihil novum sub sole”, que administradors de la llei neguin caràcter polític o de consciència als justiciables, i que els empastifin amb delictes comuns per sustentar les penes. Però siguin presos polítics o no ho siguin, ningú no els podrà negar el qualificatiu de presos il·lustres, “ab tots los bons que em trob en companyia”, com diu Jordi de Sant Jordi. Els últims bons: Jordi Cuixart, Quim Forn, Oriol Junqueras, Jordi Sànchez.
Al final del franquisme hi ha haver 113 il·lustres detencions de membres de l’Assemblea de Catalunya. El 28 d’octubre de 1973 Johan Cruyff debutava al Barça i la policia entrava a la parròquia de Maria Mitjancera de Barcelona per efectuar la detenció coral més important de l’últim tram de la dictadura. Els van repartir per diverses comissaries, perquè a la Via Laietana hi havia overbooking, els van obrir fitxa i els van enviar a la presó.
L’atestat policíac, extensíssim, va servir per condecorar els agents que havien engegat aquell operatiu tan patètic de restricció de llibertats, amb noms i cognoms. Per fortuna, i amb un permís del Govern Civil, vaig poder fotocopiar tota aquesta abundància documental sobre la repressió i ho vaig cedir al Centre d’Estudis Històrics Internacionals, situat al Pavelló de la República de la UB. Tota aquella paperassa, rica en gerundis, va ser la base per apuntalar l’actuació governativa i del Tribunal de Orden Público (TOP) de multes i presons preventives, carregada, naturalment, de valoracions encaminades a sostraure les acusacions de la política i situar-les en l’àmbit penalment inqüestionable de la violència.
Els van agafar en una església, però tot i això els encolomaven “delito de reunión no pacífica” i “indicios de criminalidad”, i els acusaven d’“atentar contra la unidad de España”. I per denegar-los la condicional feien referència a les manifestacions de Vic i Granollers commemoratives del tercer aniversari de la constitució de l’Assemblea, en les quals l’única violència va ser la de la policia. Aquells detinguts del franquisme van fer com a molt tres mesos de presó preventiva. A l’acte, el jutge assenyalava: “Se decretará la prisión incondicional, con el límite que no supere la duración de la pena señalada al delito que la motiva”. Després, els van posar en llibertat i ja no se’ls va jutjar.
En la il·lustre nòmina dels 113 hi havia -cito els que recentment han estat o són a la política- Martí Carnicer, Josep-Lluís Carod-Rovira, Ramon Espasa, Xavier Folch, Paco Frutos, Raimon Obiols, Magda Oranich, Miquel Sellarès... I Pere Portabella, que, pocs dies després de sortir de la Model, rodava clandestinament El sopar, brillant reflexió cinematogràfica sobre la presó política. És una conversa entre polítics que sortien de complir molts anys, entre ells Jordi Conill, que seria vicepresident de la Diputació amb Tarradellas.
Portabella ha reestrenat El sopar -cada dijous a la nit la passen al Texas-, amb una crida al present, per palesar una certa ubiqüitat cronològica de la intolerància. Els nostres presos il·lustres d’avui han superat el trimestre de presó preventiva que van fer els 113, tot apunta que els jutjaran i s’haurà de veure com s’articularia una condemna menor a la cautelar que hagin complert. No són presos ni d’aquella dictadura que el dia que es filmava la pel·lícula executava Puig Antich, ni són presos d’una dictadura. Però posen la democràcia entre cometes.
