'David i Goliat'

Una ventada de més de 140 quilòmetres per hora ha abatut l’escultura 'David i Goliat'

Una ventada de més de 140 quilòmetres per hora ha abatut l’escultura David i Goliat, una obra que la gent s’havia anat fent seva malgrat la dura oposició amb què havia topat, com tot allò que neix amb voluntat trencadora. Ara espero que ben aviat torni a ser part de l’imaginari col·lectiu.

Feia pocs dies que l’Ajuntament de Barcelona n’havia fet una segona revisió tècnica, closa amb un certificat d’estat de salut perfecte. Sempre s’havia considerat que la superfície flotant, en forma de vela, els fonaments i l’ancoratge a terra n’eren els punts febles, opinió infundada, com la caiguda ha demostrat. Com en tanta gent, també, el punt feble d’aquesta escultura han estat els genolls. Ara caldrà aplicar-li una pròtesi perquè torni a tenir-se dreta i ferma.

Amb 'David i Goliat' vaig voler fer una obra monumental que no fos superba, que en ple espai públic digués als quatre vents que som fràgils

Hi ha un fet mig cert que vull aclarir. Quan l’escultura es va instal·lar cap enginyer no va voler signar-ne la garantia de seguretat preceptiva en tota obra pública i, per tant, vam assumir-ne la responsabilitat civil durant deu anys. Amb això vull manifestar la meva confiança cega en el col·lega escultor Pere Casanovas, a qui vaig confiar la feina de construir-la. I és que en Pere, sense estudis acadèmics d’enginyeria, té una solvència professional que cap tècnic diplomat no discuteix. 

També voldria referir-me breument a l’esperit de l’escultura. Quan me la van encarregar, jo tan sols havia fet obra petita, summament fràgil, perquè per sensibilitat em resistia al monumentalisme. Però, com que mai no he gosat dir que no a res, vaig assumir el compromís de fer-la. Assumir aquest compromís no volia pas dir renunciar als meus principis. Així, doncs, vaig voler fer una obra monumental que no fos superba, que en ple espai públic digués als quatre vents que som fràgils. Vaig aixecar una carota al mig del carrer que obligués els vianants a aixecar el cap i a mirar el cel, a dialogar de tu a tu amb una màscara (efígie de la persona, pels grecs) que ens ironitzés; una màscara formalitzada sintèticament que es reflectís a terra en negatiu, com una ombra que transita seguint el curs del sol.