01/08/2016

Construir, destruir

3 min

L’aprovació per part del Parlament d’un possible camí cap a la independència ha tornat a posar les coses a lloc: d’una banda tenim el bloc sobiranista, que, malgrat tot, aquest cop ha votat com a tal. Junts pel Sí i la CUP han votat plegats pel procés constituent. No crec, tanmateix, que el vot de la CUP sigui garantia de res. Estic convençut que si hi han votat a favor és perquè la declaració incorpora algun element que, si no es necessités per tenir una majoria suficient, seria sobrer. La CUP sembla programada per destruir tot el que toca políticament parlant. Subratllo el sembla. En tot cas, aquesta vegada, han honorat la paraula, i això és motiu de celebració.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En el cas de Junts pel Sí, i un cop celebrat el congrés d’extinció de CDC i de naixement del nou partit, que esperem que finalment es pugui dir Demòcrata Català, el vot respon, més enllà de les persones concretes, a un grup en el qual la majoria dels seus membres representen opcions republicanes, progressistes i independentistes (tal com va proclamar la nova líder del PDC, Marta Pascal, no fa gaires dies).

Junts pel Sí va néixer per construir una majoria social centrada i responsable que fes possible el camí cap a la sobirania. Aquest camí no es fa en quatre dies. Ni en quatre anys. Ja seria hora, per tant, que tots ells es posessin a parlar, amb mentalitat de construir, del que veritablement els uneix, i no del que els separa, perquè, si no ho fan, un dels dos partits actuals (ERC i PDC) semblaria sobrer. No seria el cas si el model de societat fos netament diferent; no seria el cas si el model de negociació amb l’Estat fos netament diferent; no seria el cas si la demanda electoral a què s’adrecen fos netament diferent. Jo, en aquests moments, i agafant-me al que sento dels líders dels uns i dels altres, no sé veure-hi prou diferències. Potser només quan parla el president Mas, tot i que...

M’ha cridat molt l’atenció l’actitud del PSC. En aquesta mena de davallada constant cap a la irrellevància, tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat, els socialistes van decidir no votar, en una decisió que només es pot entendre de portes cap endins, i que dubto que hi hagi ningú, fora dels experts, que pugui arribar a comprendre. Les dues ànimes històriques del PSC, les que mai no han aconseguit fer les paus des de l’inici de la pèrdua del poder a Madrid amb la desaparició política de Felipe González, segueixen jugant a fer la síntesi sense esma, i més aviat fagocitades per la indefinició. És una llàstima. Al PSC hi ha persones d’una gran vàlua, socialment i políticament molt representatives; persones generoses i obertes amb qui hem pogut avançar molt més del que ara mateix es valora, però ja arribarà el moment, en àmbits d’una enorme complexitat: institucional, socioeconòmica, política, identitària. Amb ells ho hem fet (i parlo en primera persona, perquè ho puc fer), i ho tornaria a fer cent cops si es presentés l’ocasió de fer-ho cent vegades. El que passa és que els meus socialistes són persones clares, conseqüents, persones sense por i amb ganes de construir. No sé si ara mateix pesen gaire a la seva organització.

El Partit Popular català sabem a què juga. No enganya ningú. Els seus membres responen al model més exacte de mentalitat provinciana, sempre pendents de les instruccions de Madrid. En aquest cas Madrid no és un eufemisme. El menysteniment de les institucions catalanes respon per igual a una mentalitat i a un càlcul. El Partit Popular és, de fet, el partit més perplex per la situació actual. Mai no s’haurien imaginat que els catalans podíem arribar tan lluny. I mai no s’haurien imaginat que el conflicte el podíem plantejar en els termes plantejats fins ara. Són ells els que més esperen relliscades tipus RUI, els que més esperen moviments que destrueixin el marc democràtic sobre el qual encara s’aguanta gran part de l’estratègia sobiranista. La que hi hagi.

És especialment reveladora la posició de Podem i dels seus acòlits a Catalunya. Especialment revelador aquest sorprenent representant de la “nova” política que és el vell Coscubiela. Per a ells els únics rivals són els nacionalistes. Ho va dir Xavier Domènech a la seva també clarificadora intervenció l’última nit electoral. Destruir la majoria sobiranista: aquest és l’únic objectiu.

Davant d’aquest panorama em sembla que el més important és mantenir el cap fred. Segur que la reacció de Madrid al setembre serà molt dura. La presidenta Forcadell també hauria de decidir-se a posar gravitas a les seves intervencions. Davant de la tàctica destructora dels altres, ella també hi hauria de posar seny. Potser és demanar massa, però és que ens hi va la sobirania.

stats