Publicitat
Publicitat

Ens ho hem dit

Som el que som perquè ens ho hem explicat a casa, a la plaça, als ateneus…

Sortim de casa cap a les vuit, amb el cotxe no gaire carregat de maletes, però sí de banderes, de bufandes grogues i d'una il·lusió d'infant, com feia temps que no sentíem. El primer que fem és tenir un record per a en Joaquim. Mentre nosaltres travessarem mig Europa, ell seguirà tancat a la cel·la, a Estremera, Madrid, la presó on Europa deixa de ser-ho.

Enfilem l'autopista i, tot i ser dia de festa forçada, un munt de cotxes i d'autocars, guarnits com nosaltres amb banderes i cintes grogues, enfilen el camí de Brussel·les. Al començament pensem que fa la impressió que som molts perquè devem sortir tots més o menys a la mateixa hora. Posem la ràdio: a Catalunya Ràdio hi parla el conseller Rull; a RAC1 és entrevistat el conseller Turull. Tots dos parlen clar, s'expliquen bé. En Rull és més poètic, més dolç que en Turull, que va més per feina. Són dues cares del país que no es rendeix, malgrat les atzagaiades, malgrat que ens conculquin els drets més elementals. Tots dos consellers expliquen fil per randa la manera com els han tractat, les manilles a l'esquena, i les vexacions, quan n'hi ha hagut, i la humanitat dels companys de presidi, ja siguin presos o funcionaris. Ni hi ha odi, ni rancúnia, a les seves paraules. Hi ha una mena de força que, als que anem dins del vehicle, ens impressiona. Ho comentem i mirem enfora, cap a l'autopista, on seguim avançant autocars, minibusos, furgonetes i cotxes de totes les mides que fan el nostre mateix camí.

A la frontera del Portús, la que per a molts de nosaltres no ho és, ens hi hem d'aturar. Una corrua inacabable de tràilers, un veritable tren de mercaderies de quilòmetres i quilòmetres, fa gairebé impossible circular pels dos carrils escassos de l'autopista. Parlem de la lluita permanent d'en Joan Amorós, del seu exemple de fe, de constància i de seriositat, al servei del país, i al servei d'una idea integradora d'Europa.

És que segueixen pensant que som membres d'una conxorxa, que ens han manipulat? És que estem fent un acte de violència?

Al final aconseguim treure'ns de sobre l'embús, en el primer peatge. A la tanca, dues parelles de policies espanyols van mirant l'interior dels cotxes. Són molts quilòmetres a l'interior de territori francès. Què busquen? Què fan? És que segueixen pensant que som membres d'una conxorxa, que ens han manipulat? És que estem fent un acte de violència? Hem de jurar la Constitució abans de sortir de territori espanyol? Hi ha un florilegi de comentaris, però decidim no fer-nos mala sang, mirem el camí que encara ens resta i hi posem paciència.

Als estanys de Salses hi ha qui diu "Fins aviat, Catalunya". Més amunt, quan passem Narbona, Besiers, Montpeller, Nimes, seguim veient el que ja són centenars i centenars de vehicles catalans plens de gent: famílies, amics, colles de totes les mides i menes. Gent que ve de Tortosa, gent que ve de Valls i del Vendrell. Veiem autocars de Barcelona, Vilafranca, Santa Coloma de Farners, Vic, Mataró i de molts altres llocs que ara no recordo. Quan ens aturem poc abans d'arribar a Lió, l'àrea de servei parla en català. No he pogut evitar pensar, una mica romànticament, ho admeto, en la gesta del rei Pere, quan el desafiament de Bordeus. Ell hi va ser, l'altre es va quedar a casa. Nosaltres, avui, hi som.

D'on ve aquesta indiscutible i inefable voluntat de seguir sent, de seguir dient-nos catalans, sense tuteles?

Nosaltres els catalans avui estem fent que Europa parli en català. I el que és més gros, i em fa pensar més: travessem terres que han deixat de parlar la seva llengua. El Llenguadoc, de fet la nostra mare històrica des del punt de vista cultural, lingüístic i nacional, és una terra que tan sols es troba a ella mateixa, més enllà d'alguns molt meritosos resistents, en les etimologies, i en les pedres dels castells. Passa el mateix en terres més allunyades, avui més o menys difuminades a la França unificadora. I en canvi nosaltres hi som. No només com a realitat cultural, o com a voluntat política. Hi som com a nació que se'n sap, com a projecte de vida en comú en construcció permanent, amb tots els dubtes i totes les contradiccions de qualsevol societat moderna. Amb el handicap que hi ha qui no ens vol com som, no vol reconèixer que hem deixat de tenir por, que ara gosem manifestar el que volem, en pau.

D'on ve aquesta pulsió de dignitat permanent?, penso mentre fem la segona aturada, a les portes de Luxemburg (país mínim del senyor Juncker, que tan condescendentment parla de nosaltres). D'on aquesta indiscutible i, segons com, inefable voluntat de seguir sent, de seguir dient-nos catalans, sense tuteles, sense necessitar que ningú sigui per sobre nostre?

Observo una colla de persones grans que baixen rialleres d'un autocar, que em sembla que ve de Girona. Van amb el mocador groc al coll. Fan cara de cansats, però somriuen. Parlen entre ells. Saluden altres grups, que s'aturen, com ells, a fer un mos, a reposar. Me'ls miro i em ve al cap la paraula 'dignitat'. Són les set del vespre. A la plaça del Rei, a Barcelona, dues-centes persones s'han reunit per donar testimoni que estem al costat dels presos polítics. Més dignitat. I aleshores, el perquè de la nostra continuïtat em ve al cap com una espurna: és que ens ho hem anat dient, ens ho hem dit generació rere generació. Som el que som perquè ens ho hem explicat a casa, a la plaça, als parcs, a la feina, als ateneus. Ens ho hem explicat, ho hem viscut i hem vist que era bo. I contra això no hi ha res a fer: ni porres, ni articles 155, ni presons, ni menyspreus… Gairebé diria que ni història. Per tot plegat avui Brussel·les ha sigut catalana, i ningú no podrà dir, sense mentir, que no se n'ha assabentat. Joaquim, t'ho dedico a tu.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT