Si poden, passin pel carrer Papin de Sants. No per desmerèixer cap altre carrer de les festes de Sants, sinó per donar suport a un dels més nous. Papin porta només cinc anys guarnint el carrer i la seva comissió està formada per gent amb molta il·lusió. Entre ells dos historiadors, en Marc Santasusana i l’Agus Giralt, especialista en la història de Sants i autor d’un blog més que recomanable: 'Memòria de Sants'.

Trobo en Marc enfilat en una grua i m’estimo més xerrar amb l’Agus, que m’explica com les festes de Sants, tot i ser anteriors a la Guerra Civil, van tenir continuïtat a partir de l’any 1941. “Hauries de veure els guarniments d’aquell any –diu sorneguer–, una bandera espanyola, una de la Falange i una de carlista i ja ho tindríem”.    

Que un grup de gent dediqui hores i diners a un joc efímer com el guarniment  d’un carrer és revolucionari

La política de la comissió de festes del carrer és recordar elements històrics del barri. Van fer un guarniment sobre Can Batlló i sobre la Revolta de les Quintes de 1870. Aquest any han tornat amb un tema més nostàlgic: el parc d’atraccions de Montjuïc. El lector hauria de tenir una edat avançada per recordar de què li parlo. Un parc fundat el 1966 que va capturar l’imaginari barceloní amb la primera muntanya russa, la moderníssima discoteca Lord Black i, ai las, aquell bar en forma de balena que a mi em tenia el cor robat i que el carrer ha rescatat de manera evocadora. 

El calendari del guarniment d’un carrer diguem-ne modest com Papin és intens. Té un nucli dur d’unes sis persones que comença a treballar al febrer amb les primeres deliberacions, que esdevenen una bogeria en plenes vacances d’agost, amb nits senceres sense dormir per acabar l’obra.

Aquest any, i anticipant-se de manera profètica a la polèmica de la sempre pintoresca gent d'Espanya Global, el carrer Alcolea de Dalt s’ha guarnit amb motius sobre l’alliberament de París el 1944. Amb un tanc Sherman, un 'half-track' de La Nueve, un Spitfire i fins i tot un Arc de Triomf. Fins ara ningú ha atacat ni cremat res, gràcies a Déu. A Sants, la plaça de la Farga ha guanyat tres vegades en els últims deu anys, tot i que els premis han estat força repartits. Galileu i Alcolea formen una de les clàssiques rivalitats, així com, lògicament, Alcolea de Dalt i la de Baix.

Vivim en un temps i una societat en què la festa es fa impossible. La festa existeix quan el que és comunitari es posa per sobre del que és personal. “La comissió de festes com a nucli d’acció –em recorda en Giralt– va fer que durant la Guerra Civil alguns dels refugis antiaeris a Sants i arreu fossin construïts per les comissions de festes”. Avui, els individualistes estan guanyant la batalla als comunitaristes, i així, es queixen dels petards per la revetlla perquè anguniegen les “seves” mascotes. O es queixen de l’esclat d’esforç en comú i d’alegria de barri per no perdre ni una nit de la “seva” tranquil·litat. El carrer contra el jo.  

Per això, que un grup de gent perdi dies de les seves vacances i dediqui hores i diners a un joc efímer i sentimental com el guarniment d’un carrer és ja una cosa revolucionària (o turística) que mereix ser reconeguda. Vagin a Sants i, sisplau, facin 'gasto' al carrer Papin.