EL SUPLENT

L'impossible 'escolexit'

Ens diuen que tot canvia. Però no

Quan els arqueòlegs, d’aquí mil anys, explorin El Corte Inglés, el seu informe serà inequívoc. "Es tracta d’un temple on els sacerdots regulaven el calendari, les festes i les estacions". Veuran que allà es determinava quan arribava la primavera, que retien culte als deu dies d’or i que allà es decidia quan s’havia de tornar al col·le. Avui sabem, però, que altres marques s’han sumat a la desagradable feina d’anunciar l’Harmagedon econòmic, el daltabaix emocional que suposa la tornada a la disciplina.

Daltabaix per a la canalla, perquè s’adona que el món és un lloc inflexible. I perquè s’esvaeix aquella possibilitat, sempre latent, que després de tres mesos algú et dirà que ja està, que no cal tornar a l’escola. No passa ni passarà mai de la vida. I daltabaix per a les famílies perquè l’anunci del centre comercial els revela una altra gran veritat: han tornat a calcular malament. O les despeses de les vacances s’han estirat o el raconet per al material escolar era massa 'raconet'. I fan cara de Pere Aragonès, amb aquella emprenyamenta resignada de noi complidor. I comencen, no a retallar, sinó a allargar: la vora dels pantalons, l’ús de l'ordinador, les excuses als fills...

Quan jo era un nen, la visita a El Corte Inglés per comprar els xandalls era semblant a la que, anys després, vaig fer a la caserna per emprovar-me l’uniforme. Sentia la força disciplinària de les institucions entre fil musical.

I encara rai que jo anava vestit com volia (ma mare). Miro la web d’uniformes escolars del centre comercial abans citat. A veure què. Tenen una marca anomenada Winner College Uniform i expliquen que l’uniforme escolar “ahorra tiempo, mejora el rendimiento y evita las comparaciones a nivel económico”. Ho poso així, perquè la “vuelta al cole” en aquella casa es veu que sempre és en castellà.

Les fotos tenen un aire Harry Potter per vendre el glamur de les escoles de màgia. Però, al final, continuen sent catòliques.

Però hi ha vida fora de la casa del triangle verd. Així que me’n vaig a veure què tenen a la cooperativa Abacus. I trobo una secció de “robòtica educativa” que acosta la tornada al col·le a una seqüela de 'Terminator'.

Ens diuen que tot canvia. Però no. I així, fullejant entre articles llampants, trobo que encara es fa i es ven la plastilina Jovi, que, no ho sabia, va ser creada l’any 1964 per dos fills del Guinardó, José i Vicente (JoVi). Ho he vist voltant per la web de l'empresa, que ara és al Prat (una web que es pot consultar en diversos idiomes com el polonès, però no en català, ves!). És maco perquè si alguna olor identifica el setembre, l’arribada de la tardor i el retorn al col·le, és la de la plastilina. I la de la por. Nens i grans, per pocs dies, estan units per la por. Als abusananos, als nous companys, a les mates o al canvi de programa de la conselleria que farà inútils els coneixements enquadernats de juliol.

Quan els arqueòlegs, d’aquí mil anys, excavin El Corte Inglés i trobin els 'corticoles' intactes podran dir que en el nostre temps es podia deixar l’euro o fer un Brexit. Que un se’n podia sortir de tot. Excepte de rebre trucades de Movistar. I de tornar al col·le.

Més continguts de