03/01/2021

L’any de la confrontació

3 min
L’any de la confrontació

SILENCIS. Potser el 2020 quedarà en la nostra memòria com l’any que va aturar el món. Un llarg parèntesi de reclusió i incertesa. Però l’any del confinament va ser també el de l’arrelament de la protesta. Un moment de resistència i de confrontació que ens permet intuir el cost social de la postpandèmia i els reptes sistèmics d’aquest 2021.

La frenada en sec del febrer i el març passats va imposar un nou ritme a un món espantat. Una nova vulnerabilitat havia irromput amb força i ho eclipsava tot. El malestar a Algèria, Xile, el Líban, el Sudan o Hong Kong quedava temporalment silenciat. La por al contagi oferia una nova excusa per a la repressió i el control social, i no només en països on no s’escarrassen gaire a argumentar la limitació de drets. La crisi sanitària, econòmica i política de la pandèmia colpeja un món que ja era convuls abans del virus i que no renuncia a reclamar canvis.

PROTESTA. El silenci dels carrers és només un miratge. El món està en plena convulsió. L’any del confinament ha sigut també l’any de la mobilització, de les protestes contra la corrupció, contra fraus electorals, contra la violència policial o les desigualtats econòmiques. La llista és llarga i dona la volta al món. A Bielorússia la capacitat repressora d’Aleksandr Lukaixenko ha topat amb la determinació i la força d’un moviment en favor de la democràcia que continua present al carrer malgrat els centenars de detencions i les denúncies de tortura. Les protestes contra la corrupció han seguit a Bulgària, el Kirguizistan o Veneçuela. Hi ha protestes polítiques al Perú o al Sudan. I contra la brutalitat policial a França i als Estats Units -amb el retorn del Black Lives Matter als carrers en plena pandèmia en un país que ja arriba als 350.000 morts per coronavirus-. I també a Nigèria, on fins i tot després d’aconseguir el desmantellament d’una violenta i corrupta unitat policial coneguda com a SARS, el moviment continua actiu i exigint canvis de govern. No hi són tots. També hi ha hagut mobilitzacions espectaculars a Xile o l’Argentina. I queden encara totes les protestes contra les mesures imposades per la pandèmia a més de 25 països diferents. Entre ells, al Regne Unit, Alemanya, Itàlia, Sèrbia, Rússia, Israel, Bolívia o Uganda. A Malawi, els venedors ambulants es van mobilitzar contra unes mesures de confinament que els portaven a la ruïna econòmica.

CANVIS. També l’excés regulador i repressor que han exhibit alguns governs durant tants mesos haurà de tenir les hores comptades.

El Carnegie Center, que s’ha dedicat a fer un seguiment de tot aquest malestar global, ha quantificat que només al mes de novembre hi va haver una protesta multitudinària cada tres dies contra algun govern del món. Al juny les protestes registrades doblaven les que hi va haver el mateix mes del 2019. Trenta governs o líders polítics han perdut el poder en els últims mesos a conseqüència d’aquests moviments.

Aquest 2021 ha de ser l’any de la superació de les urgències. El moment de començar a traçar la sortida de la devastació social i econòmica que deixa el coronavirus. Però el malestar i la confrontació dels últims mesos també ha deixat tot un capital de gent mobilitzada i implicada políticament que reclama canvis a uns sistemes polítics corruptes, repressius o ineficaços. Amb el desconfinament tornarem a sentir a parlar d’Algèria, del Líban, de nous focus de tensió i de noves ganes de canvis. El 2021 només pot ser un any de transformacions.