Un any del dictamen sobre Kosovo
Aquests dies es compleix un any del dictamen del Tribunal Internacional de Justícia sobre la declaració unilateral d'independència de Kosovo, un bon moment per recordar les principals conclusions que s'extreuen de la seva elaborada argumentació, sens dubte d'actualitat i d'interès per a qualsevol reivindicació sobiranista en el context de les democràcies a Occident.
Recordem que el Tribunal de l'Haia va rebre de l'Assemblea General de les Nacions Unides una consulta sobre si la declaració unilateral d'independència de les institucions provisionals de l'administració autònoma de Kosovo era conforme al dret internacional. La consulta va ser el resultat de la reclamació de Sèrbia davant del Consell de Seguretat, ja que considerava la declaració il·legal. D'aquest dictamen o opinió consultiva es poden extreure les següents conclusions. (Tenim la sort de disposar d'una esplèndida traducció del dictamen al català a La porta de la gàbia , editat per Jordi Cortada i Quim Torra.)
(1) La independència de Kosovo no es pot considerar una exercici d'autodeterminació. El dret a l'autodeterminació que recullen la Carta de les Nacions Unides i altres textos legals internacionals fa referència als processos de descolonització que es van desenvolupar després de la Segona Guerra Mundial, i entre els quals no es pot incloure el cas de Kosovo ni, hi podem afegir, els casos de les nacions sense estat en el si de les democràcies occidentals.
(2) La declaració unilateral d'independència no va violar cap llei internacional. En altres paraules, no hi ha cap llei internacional que es pugui invocar per declarar la independència il·legal.
(3) I això no vol dir -en sentit invers- que hi hagi cap norma internacional a la qual aquest tipus de processos es puguin acollir, ja que no desenvolupen -com s'ha dit- el dret a l'autodeterminació que sí que recull la Carta de les Nacions Unides.
(4) El Tribunal tampoc considera que el principi d'integritat territorial que recullen la Carta i els subsegüents textos internacionals es vegi conculcat, perquè aquest principi només es refereix a les relacions entre estats, no dins d'ells. Un estat no pot prendre una part d'un altre estat sense violar la Carta, però aquest document no diu res en relació amb una minoria territorial que desitja separar-se de l'estat al qual pertany. Simplement, no hi ha legalitat internacional sobre aquesta qüestió. La clau, podem concloure nosaltres, està en el procés.
(5) La legitimitat de la declaració unilateral d'independència de Kosovo es deriva de tres fets: es fa sense violència, després d'intentar arribar a un acord amb Sèrbia sobre la definició de l'autogovern de Kosovo -sense resultats- i seguint un procediment democràtic.
(6) Per procediment democràtic s'entén que va ser votada pels representants democràticament escollits pel poble de Kosovo reunits en assemblea. En concret, es va produir un vot unànime de l'assemblea (109 vots sobre 120), en absència de 10 membres de la minoria sèrbia, i una abstenció. No hi va haver cap referèndum ni anterior ni posterior sobre la qüestió.
(7) Entre els principals esdeveniments previs, el Tribunal subratlla el fet que, malgrat diverses rondes de negociacions, les delegacions de Sèrbia i Kosovo no es van posar d'acord sobre com hauria de ser l'autogovern d'aquesta autonomia. De fet, en l'informe que va elaborar l'enviat del Consell de Seguretat, l'expresident de Finlàndia i premi Nobel de la pau Martti Ahtisaari, s'arribava a la conclusió que l'única opció viable era la independència. El Consell de Seguretat va rebutjar pronunciar-se sobre l'informe.
(8) Sense violència. El Tribunal deixa clar aquest punt de diverses maneres. Per exemple, recorda que quan l'ONU s'ha pronunciat en el passat en contra d'algunes declaracions unilaterals d'independència (Rhodèsia del Sud, Xipre del Nord, República Srpska) no ho ha fet perquè es violés cap norma internacionalment reconeguda, sinó per l'ús de la violència amb què s'han donat.
El dictamen, emès el 22 de juliol del 2010, va ser aprovat per 10 vots a favor i 4 en contra. Els magistrats del Japó -el president-, Jordània, els Estats Units, Alemanya, França, Nova Zelanda, Mèxic, el Brasil, Somàlia i el Regne Unit hi van donar el seu sí. Hi van votar en contra els magistrats d'Eslovàquia -vicepresident-, Sierra Leone, el Marroc i Rússia.
