12/04/2012

29 anys esperant

3 min
29 anys esperant

L'Alfredo Pastor explica una anècdota de quan era director de planificació a l'INI. Corria l'any 1983, feia un any que governava Felipe González i que Rodríguez Ibarra presidia la Junta d'Extremadura; Espanya estava en plena crisi industrial. En aquelles circumstàncies, Rodríguez Ibarra va visitar el president de l'INI, Luis Carlos Croissier, per demanar-li que invertís en aquella comunitat autònoma; argumentava que la corporació pública tenia factories arreu d'Espanya, que els seus projectes a Extremadura havien fracassat i que havia de tornar a invertir-hi. Per reblar el clau, va deixar anar la següent frase: " Debe tener en cuenta, señor presidente, que en Extremadura hay gente que lleva 29 años esperando un empleo ".

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La primera vegada que vaig sentir l'anècdota la vaig interpretar en clau del contrast entre l'Espanya passiva, que espera que el poder li resolgui els problemes, i l'Espanya activa -Catalunya, el País Basc-, que no confia en tal cosa. La frase justificava l'endarreriment crònic d'Extremadura i suggeria els pitjors presagis sobre el seu futur. Segueixo pensant el mateix d'una societat que esperi una solució exterior, però em pregunto si Catalunya no estarà esdevenint una d'elles. Si més no, el to dels mitjans de comunicació, dels pares de família, dels mateixos joves, em sembla massa fatalista: no hi ha feina, però esperem que arribi aviat; la pregunta és sempre quan acabarà la crisi. En resum, em fa l'efecte que quan Rodríguez Ibarra va pronunciar la seva frase, si a Extremadura es pensava que qui havia de crear els llocs de treball eren els governs, a Catalunya es pensava que eren els empresaris, i que d'aquests no ens en mancarien mai. Ara no estic tan segur d'això segon.

Com hem arribat fins aquí? Com sempre, la resposta no és senzilla, però crec que almenys podem destriar tres elements que han coincidit en el temps. El primer, el discurs dels partits polítics nascuts de la Transició, entusiastes però immadurs, que han repetit campanya rere campanya la promesa de crear llocs de treball. No sols els d'esquerres: fa uns mesos, el PP insistia que les eleccions constituirien l'"inici de la fi de la crisi". Per altra banda, el fet és que les administracions públiques han creat molts llocs de treball en les darreres quatre dècades. Finalment, segur que hi ha jugat també un paper la popularització dels estudis d'economia, que en les seves teories sobre el cicle econòmic i sobre el creixement presenten els governs com si tinguessin eines potents per combatre l'atur, quan massa sovint poden fer poca cosa més que comptar-lo. Entre una cosa i l'altra, em temo que la societat catalana ha acabat creient, com la resta d'Espanya, que correspon als governs solucionar l'atur, un concepte que, fa quaranta anys, era aliè a l'ideari popular català.

La pèrdua de confiança en l'empresariat com a tractor de la generació de llocs de treball ha coincidit amb el seu desprestigi. Segons el meu pare, tots els que estudiaven el batxillerat amb ell aspiraven a ser empresaris. Segurament, el "tots" era una exageració; també hi devia haver qui aspirava a ser advocat, o metge. En qualsevol cas, el que sembla clar és que molt pocs dels que podien triar aspiraven a ser assalariats. En canvi, no recordo que cap dels meus companys a econòmiques aspirés a ser cap altra cosa; en la mesura que ens ho plantejàvem, vèiem el nostre futur a la mateixa universitat, a la Unió Europea, a la banca o a les grans auditores. Alguns d'ells han esdevingut finalment petits empresaris, però una mica per casualitat. Sens dubte, el desprestigi de l'empresariat va tenir a veure amb l'èxit de l'ideari socialista (recordo que en la seva infància Convergència va arribar a defensar el model de gestió empresarial iugoslau!). Malgrat que aquest ideari ha acabat perdent tot el seu significat pràctic, persisteix la desconfiança envers qui té assalariats: fa poc, comentant la reforma laboral en una tertúlia radiofònica, vaig sentir que Jaume Roures, un empresari com una casa, semblava avergonyir-se que se'l considerés com a tal.

En les darreres setmanes he mostrat el meu suport a la reforma laboral però també he manifestat que el problema de l'atur espanyol no és un problema de legislació. També m'he manifestat completament en desacord amb la proposta que la Generalitat, l'Estat o la Unió Europea emprenguin polítiques d'estímul a la demanda (que ara, potser per prestigiar-les, es denominen erròniament "de creixement"). Algun lector m'ha demanat que, ja que crec que aquelles solucions no funcionaran, em manifesti sobre què s'ha de fer per combatre l'atur. Doncs una de les coses que caldria fer és esborrar de la mentalitat catalana dues idees: que els llocs de treball es poden crear sense empresaris i que els empresaris són uns malvats. Com deia Churchill: "Hi ha qui considera l'empresari com un depredador a eliminar; d'altres el consideren la vaca que poden munyir; molt pocs s'adonen que és el ruc que tira del carro on viatgem tots plegats". Ens podran agradar més o menys (a Churchill, no gaire), però són ells els que creen els llocs de treball, i mentre no torni a estar de moda esdevenir empresari, em temo que ens tocarà esperar.

stats