25 anys de vandalisme digital
El gener del 1986 els germans Basit i Amjad Alvi, uns programadors que vivien prop de l'estació ferroviària de Lahore, al Pakistan, van dissenyar un codi per protegir de la pirateria l'última versió del seu programa de monitoratge cardíac i li van posar el nom de Brain. Bàsicament era un immobilitzador (com els dispositius que es col·loquen a les rodes d'un vehicle) per als ordinadors personals. Els ordinadors que executaven aquest programa amb el nou codi deixaven de funcionar al cap d'un any, però amb molt de gust t'indicaven tres números de telèfon en previsió per quan arribés el dia. Si eres un usuari legal i ho podies demostrar, t'alliberaven l'ordinador.
Tanmateix, com és habitual en totes les tecnologies emergents, va passar una cosa totalment imprevista. Un aficionat a la informàtica va copiar el dispositiu dels Alvi i va començar a distribuir-lo amagat en diversos fitxers digitals que la gent se sentiria temptada d'obrir. Com que gairebé tots aquests fitxers infectats es van propagar a través de disquets, el virus es va difondre a un pas de tortuga propi de l'era anterior a internet. Tot i així, va fer uns quants estralls de baixa intensitat i va paralitzar ordinadors de tot el món. Aquests aficionats ho van fer perquè podien, o per demostrar amb orgull que podien, o per veure què passava, o senzillament perquè pensaven que era enginyós.
Tot plegat va resultar força molest per als germans Alvi, perquè sovint els tres números de telèfon es van incorporar sense voler als fitxers i al final van haver d'anul·lar les tres línies. Els trucaven massa persones empipades, sobretot dels Estats Units i la Gran Bretanya. En definitiva, aquest mes fa vint-i-cinc anys que es va preparar el terreny per al nostre univers actual, plagat de virus, cucs i troians , i tot a causa de les bones intencions del germans Alvi per protegir la seva propietat intel·lectual.
En aquell moment em va sorprendre que aquests creadors de virus fossin aparentment aficionats, civils. Sempre hauria pensat que els virus informàtics eren armes militars estratègiques, cosa dels governs, no de bromistes. Potser sí que de vegades uns delinqüents especialitzats robarien un virus per a un cop espectacular, però no era una cosa que poguessis improvisar a casa a corre-cuita.
Però va passar precisament el contrari. Com a mínim al començament, els creadors de virus buscaven qualsevol cosa tret de diners. El resultat era pur vandalisme, tenia tan poc sentit com carregar-se els llums de la marquesina d'una parada d'autobús. De tant en tant algun programa o algunes peces d'ordinador deixaven de funcionar aleatòriament, i uns desconeguts, triats aleatòriament, s'hi veien incomodats anònimament. Jo suposava que, en un lloc o altre, algú deixava anar una rialla més aviat abstracta.
No m'impressionaven gens els coneixements que feien falta per fer això, per molt arcans que fossin, però em feia vergonya veure fins a quin punt no havia estat capaç de reflectir-ho en les meves obres: la trivialitat que hi havia al darrere de la creació de virus, la banalitat del resultat. Mai no havia descrit, i encara menys imaginat, cap personatge capaç de fer una cosa tan malintencionada sense cap motiu. (Vaig començar a posar remei a aquest oblit, ni que només fos en nom del realisme.) Aquesta tardor, quan em vaig assabentar de l'atac al programa nuclear iranià a través de Stuxnet, vaig pensar que finalment teníem un virus com cal: una ciberarma dissenyada expressament per un estat per interferir en les activitats d'un altre. Però a mesura que en van anar sortint a la llum més detalls, tot plegat es va començar a assemblar cada vegada més a una operació tecnològica d'aficionat, optimitzada, però, per a un atac concret sense pensar en les despeses. L'estat implicat -segons diuen, Israel, potser en col·laboració amb els EUA, però no és segur- no va fer res més que basar-se en la feina no retribuïda de generacions de vàndals aficionats.
El virus Stuxnet no és espectacularment original en comparació amb altres cucs informàtics, i els sistemes iranians no són gaire exòtics, que diguem. Són com els nostres. Suposo que ara veurem una onada de desagradables seqüeles, com ara l'aplicació de diners i tecnologia militars al desenvolupament del codi, l'ADN digital, dels descendents de Brain.
Al seu torn, qualsevol aficionat digne d'aquest nom es convertirà en admirador del codi Stuxnet, que ha apagat les centrifugadores iranianes, i mirarà d'imitar-lo i millorar-lo. I els actors no estatals, des dels vàndals digitals fins als terroristes, estudiaran amb interès els ordinadors que monitoritzen i controlen sistemes més quotidians però de vital importància: la depuració i distribució de l'aigua, les aigües residuals, els oleoductes i gasoductes, les línies de transmissió elèctrica, els parcs eòlics i les centrals nuclears.
Si un dia s'apaguen els llums de les nostres marquesines d'autobús virtuals, o si hi ha una espectacular avaria en un sistema de control de vital importància, el motiu serà -per molt que sembli forçat- que Israel va descobrir la manera d'apagar les centrifugadores de l'Iran. Però, des d'un altre punt de vista, serà el resultat de la brillant idea que van tenir dos germans que vivien a prop de l'estació de ferrocarril de Lahore d'immobilitzar amb total innocència la roda dels pirates digitals.
