En aquesta hora històrica (1934)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsÉs molt difícil, en aquests moments, d’escriure el nostre comentari de cada dia. Moments angoixosos que hem d’afrontar amb la màxima serenitat. La història dels pobles està plena de jornades de joia i de dolor. Dos dies, ni tres, ni un mes, ni cinc anys no són res en la història d’un poble. No són més que un episodi. Mai no són l’episodi final. No hi ha cap poble que no tingui unes pàgines de la seva història escrites amb lletres de sang. No és hora de fer literatura. Ens semblaria un escarni a les víctimes caigudes. Fem, simplement, una relació de fets. Sense comentar-los. Per motius de respecte i per altres motius fàcils d’endevinar. Dissabte, a la tarda, des del balcó del Palau de la Generalitat, el president Companys proclamava l’Estat Català de la República Federal Espanyola. Unes hores després, la plaça de la República es convertia en camp de batalla. Retrunyien els canons i damunt les llambordes uns homes van caure per no aixecar-se mai més. La Casa de la Ciutat, el Palau de la Generalitat, l’edifici de Governació, presenten senyals evidents de la lluita entaulada. Durant unes hores, durant dos dies, la inquietud més profunda planà damunt la terra catalana que algú batejà de “terra de llibertat...”. No és hora de fer literatura. No és hora tampoc de resignació. És hora de pensar amb el cap imposant-nos al dolor del cor. No és hora d’abatiment, sinó de serenitat. La història dels pobles és plena de jornades de joia i de dolor. Sovint, la història es repeteix. Els sofriments curteixen els homes, però curteixen també els pobles. No és hora de frases irades, ni de gesticulacions, ni de lamentacions, ni de desesperacions. Això només es concebeix en els febles o en els pobres d’esperit o en els mancats d’ideals. És hora de reflexionar i d’esperar. Darrera les més terribles tempestes, torna a sortir el sol. Ni desconsol ni indiferència. Dignitat. I dignitat vol dir moltes coses que no podem escriure en aquests moments en els quals moltes famílies ploren la pèrdua d’éssers estimats; moltes coses que no poden dir-se perquè ens trobem en un moment de transició. Cal no oblidar-ho. Dos dies no són res en la vida d’un poble. Ni dos dies, ni dos anys. Els pagesos cremen els marges perquè surti millor pasturatge. Ni resignació, ni desesperació. Dignitat. I amb la màxima dignitat, hem de retre homenatge als que han caigut en compliment d’un deure i als que són lluny de nosaltres per la mateixa causa. Som allà on érem, amb l’experiència dolorosa i fructífera de la sang vessada i de la ciutat desfeta per la metralla.