L’OBSERVADORA

Una aroma coneguda

Una vella, rància i coneguda aroma d’ultradreta es va filtrant en el debat polític. Podríem pensar que es tracta d’un moviment pendular reaccionari similar al que afecta bona part d’Europa i els Estats Units, però la història d’Espanya ens obliga a preguntar-nos què hi ha de nou en els moviments d’extrema dreta i què hi ha d’herència d’una dictadura que va morir fa quaranta anys, després d’una guerra civil que el dia 1 d’abril farà 80 anys que va acabar.

Els nostres pares i avis van viure una guerra i una dictadura que van condicionar el règim democràtic que vivim i que es va fonamentar en l’amnèsia col·lectiva. El sistema democràtic es va construir amb el ciment del pacte, condicionat -potser en positiu- per la por i el record recent de la barbàrie viscuda. No es va anar endavant des de la reparació de les víctimes i el perdó col·lectiu sinó amb un conjunt de tabús acceptats en silenci per la majoria. No hi ha balanç de morts, no hi ha una història de la repressió franquista acceptada per tots, hi ha milers de desapareguts i fosses comunes als marges de les carreteres. No hi ha història completa, ni memòria dels camps de concentració. I tantes i tantes famílies continuen en silenci o desconeixent el sofriment, la fam, la repressió i la humiliació de les víctimes. I ignorant les responsabilitats que hi va haver en la Guerra Civil. La capa de silenci és encara densa i l’amnèsia pactada ha impedit fer net dels símbols que encara queden i no permeten girar full. Caldria fer net amb lleixiu. L’enterrament de Franco i el destí del Valle de los Caídos no és una qüestió menor.

La Reconquista empieza en tierras andaluzas y se extenderá en el resto de España ”, deia un missatge de Vox el 2 de desembre del 2018 després d’uns extraordinaris resultats electorals que han permès condicionar el govern andalús. El tuit no ens remet ja al franquisme sinó a la Reconquesta, i amb tota seguretat alguns dels tics de la ultradreta que enyora l’Espanya imperial venen de lluny i tenen una arrel profunda no només en la història política sinó en la història econòmica dels últims segles.

L’espanyola és una democràcia construïda sobre un substrat d’intolerància secular i una herència franquista on arrela la zitzània de la ultradreta actual. Els vents europeus i nord-americans inflen la vela d’un vaixell amb una tripulació que estava sense capità més enllà del PP de José María Aznar, el referent ideològic de la dreta espanyola que va de Casado a Vox i flirteja amb Rivera. Avui la ultradreta es mou amb gran comoditat en un panorama de desconcert pel ritme dels canvis, la desigualtat econòmica i la manipulació mediàtica al món i a Espanya. I així aconsegueix ocupar part del discurs públic amb provocacions que fan les delícies d’alguna premsa i una hàbil campanya a les xarxes socials segmentada per nínxols de votants per edat i interessos.

Si bé és cert que no podem parlar de franquisme estructural, que hem de tenir en compte que més de la meitat dels espanyols han nascut després del 1975 i que no es pot posar en dubte que Espanya és una democràcia, sí que podem parlar, en canvi, de tics i baixos estàndards tant institucionals com de qualitat del debat públic que condicionen el progrés i semblen condemnar-nos a viure en un bucle històric.

Els ciutadans espanyols escolten de manera cada cop més desacomplexada consignes que connecten amb els valors del franquisme mentre el centre polític s’escora cada cop més a la dreta. La gravetat de la situació és que vivim en temps d’antipolítica, de desprestigi dels intel·lectuals, de violació de la llibertat d’expressió, de reacció permanent contra la diversitat i defensa dels valors més tradicionals i de la uniformitat, ja sigui ideològica, lingüística o d’origen. Assistim a la defensa de la homogeneïtat de l’ una grande y libre, que mai farà lliure els seus ciutadans, i el pols entre aquesta Espanya fosca i les tímides forces del canvi arribarà al desenllaç en les eleccions generals del 28 d’abril.

Espanya és una democràcia, però la incapacitat de les institucions per gestionar la qüestió catalana -que redueix la resposta de l’Estat a la imposició de la força-, la infiltració dels partits en la justícia, la premsa cipotuda o d’estat (com l’han definida Íñigo F. Lomana i Francesc Serés), els organismes electorals i judicials capaços de violentar la llibertat d’expressió i de premsa i l’avenç d’una extrema dreta que va estenent els seus tentacles en l’agenda pública, no permeten parlar de bona salut democràtica. La realitat tampoc permet assumir que el franquisme va desaparèixer sense deixar rastre sinó que alguns dels seus mals continuen sent un repte que caldrà superar.

Més continguts de