Tots ho sabem tot de tots

Hem tornat al món dels nostres besavis, al món d’aquells petits pobles bigarrats, d’artesans i pagesos amuntegats en un turó de cases de poques estances, en què la vida era col·lectiva i la intimitat un bé escàs. En què tothom ho sabia tot de tothom. El temps passava al carrer, les portes eren obertes, no hi havia ficcions per entretenir la nostra fam d’evasió, que s’alimentava amb les misèries i grandeses dels altres. El safareig! Ara hem tornat al safareig per la via de les xarxes socials. De nou la nostra intimitat no té portes ni parets. Cada dia sortim a la plaça pública de Facebook i Twitter a veure quines són les novetats dels amics i coneguts, a mostrar la nostra vida i viure la dels veïns en una aldea global.

La gran evasió torna a ser ficar-nos en la intimitat aliena. “¿De què vol que em confessi, mossèn, si no surto mai de casa?”, s’escudava una àvia d’abans. Ni era excusa ni ho seria ara. La vida llavors era porosa, com de pedra calcària que tot ho absorbeix i que es desfà veloçment. Les enraonies travessaven murs. L’àvia ho sabia tot. I el pensament, a més, sempre vola lliure, lliure... Avui tornem a tenir el món de les coses petites i grans a l’abast, a només un clic. Els bons i mals pensaments, les bones i males accions circulen davant dels nostres nassos, ulls i orelles a temps real. No vindrà, esclar, cap capellà a demanar-nos que confessem els pecats. ¿Tindrem el valor, però, de confessar-nos a nosaltres mateixos? De no fugir del que realment som?

Hi ha dues grans vies de fugida, i sovint les practiquem totes dues alhora. Hi ha el remolí de la novetat permanent, aquest riu tèrbol i fantàstic que ens arrossega com a devoradors insaciables, i que amb el món digital ha crescut exponencialment. En el millor dels casos, som consumidors de ficcions que en diem cultura: llibres, cinema, teatre... En el pitjor dels casos, de tota la resta, que fa una immensa suma zero. L’altra via és la fugida física, el viatge per enganyar la rutina, per somniar desperts, per imaginar altres vides que mai no viurem i que sovint ens semblen millors.

Abans podíem viatjar en el temps. Podíem arribar a descobrir realitats ignotes, mons del passat en el present. Però la Terra s’ha fet petita. Tot el que visitem i descobrim ja ha estat descobert i sovint turistitzat, banalitzat, adotzenat. No hi ha aventura possible: només col·leccionisme. Anem afegint destins, paisatges i monuments en una llista, igual com sumem amics a les xarxes. Tot és comptabilitat. Tot va molt ràpid, tant, que fins i tot quan anem als llocs acabem sent mers espectadors, com si el viatge fos virtual. Pantalla i realitat s’arriben a confondre. Els partits de futbol es veuen millor a la tele que al camp. Els paisatges visitats els gaudim més a través de les fotografies que compartim a les xarxes que quan som al lloc.

Tots ho sabem tot de tots, i de tots els llocs. Ja no hi ha misteri ni màgia. La velocitat, que és digital i física, ha aturat el temps. Com més ràpid anem, més immòbils semblen els paisatges que veiem per la finestra del tren o l’avió. Com més ràpid vivim, menys ens sembla que vivim. Avui a Barcelona i demà a Nova York i, enmig, un buit immens. El no-res.

Llavors, de cop, ens aturem. És només un instant: un cop de vent bressola un núvol, el moviment del qual obre camí al raig de sol que, inesperadament, il·lumina i escalfa el nostre despertar a l’habitació de l’hotel. Tot és quietud. Per la finestra entra una brisa freda, la pell s’irisa i ens retorna als secrets de confessió de la nit, quan ens preguntàvem qui sóc. Potser ja és hora que deixem de fugir. Ho sabem tot de tots, però què sabem de nosaltres mateixos?

Més continguts de